Gent Gran
Pol Mañà
Durant tot el nostre recorregut vital, estem exposats a diferents estímuls interns i externs que, voluntàriament o involuntàriament, ens fan reaccionar. Aquestes emocions no són més que respostes fisiològiques que el nostre cervell produeix davant la percepció d’aquests estímuls, és a dir, que és un procés inconscient que s’origina de manera espontània. D’aquesta manera, quan volem interpretar aquestes emocions i ens en fem més conscients, és quan parlem de sentiments.
Si cuidem o acompanyem una persona que pateix una malaltia neurodegenerativa, a mesura que passa el temps, reflexionem si realment recorda el que hem compartit amb ella, o bé si per ella ha sigut una estona de companyia agradable… I és que, per molt que hi hagi pèrdua de memòria, el sentiment no desapareix i, per tant, les emocions són sempre presents en totes les vivències i experiències de la persona afectada: potser no recorda que vas portar-la a passejar al parc i que vau menjar un gelat, però l’emoció que va sentir i el sentiment que li va produir passar aquella tarda agradable és el que perdura, i és aquest sentiment positiu el que persisteix.
És per això que és rellevant estimular aquestes persones amb activitats que puguin vincular-se amb emocions positives, experiències que relacionin amb quelcom agradable: activitats com per exemple la reminiscència (relatar fets passats, evocar records…), la musicoteràpia, fer activitats d’interès per a la persona… El fet d’estar al seu costat i que percebin una companyia segura i agradable produeix que aquest afecte que se’ls ofereix el vinculin a una experiència positiva; d’aquesta manera, el que aconseguim a base de records i sentiments positius és estimular aquestes persones a través de les emocions.
És molt important comunicar-se de manera emocional, tenir en compte primer la persona i no només centrar-nos en la malaltia, i, per tant, mirar de transmetre emocions positives. Hi haurà moltes situacions en les quals ens trobarem que la persona que cuidem tindrà sentiments negatius (ira, frustració, neguit); és d’allò més normal, ja que són sentiments que en situacions específiques de la vida quotidiana tocarà afrontar; aquí és on nosaltres li hem de donar un cert espai a la persona, sense descuidar-la i sabent que per molt espai que li donem, continuarem estant al seu costat en els moments difícils. En conseqüència, el que obtenim és afavorir un bon estat d’ànim, de manera que millora el benestar, tant de les persones que cuidem com també dels seus familiars.
D’aquesta manera, és molt important oferir un tracte proper, segur i tranquil, ja que sobretot per a aquells que pateixen malalties neurodegeneratives, els sentiments que vinculin a les seves vivències seran significatives per a ells, i aquestes emocions que visquin en el dia a dia seran les que es quedaran més arrelades a la seva memòria i seran les que reforçaran el nostre vincle afectiu amb ells.
Pol Mañà és educador social a la Fundació Uszheimer
