Arts i lletres
Juanjo Compairé
A pocs metres de nosaltres, allà on pugen les corbes de nivell, al cor de la serralada de Collserola, jau un món desconegut per a molts de nosaltres. Un món ple d’històries transmeses per la tradició oral, algunes perfumades per l’olor de llegenda; d’altres confirmades per altres fonts escrites.
El polifacètic periodista Eugeni Casanova, que viu a Vallvidrera però que ha recorregut mig món fent fins i tot de reporter de guerra, ara en aquest llibre, Masies i vida rural a Collserola, editat per l’editorial El mirador, ens mostra que el que tenim a prop pot tenir un aura de llunyà o exòtic. De les aproximadament 150 masies que podia haver-hi a la serra, ell recull al seu llibre les històries d’unes 10.
La Maria, de can Jané, encara viva, quan tenia 11 anys anava cada dia a peu a l’escola de Gràcia (una hora i mitja d’anada i el mateix de tornada). Igual feien altres nenes d’altres masos, quan la serra era molt més feréstega i calia anar a la rectoria de Santa Creu d’Olorda per aprendre a llegir.
Can Cuiàs abans havia estat a l’Edat Mitjana un monestir de monges neonates que es refugiaven al bosc dedicades a Deu per viure en llibertat i sense homes, fins que al segle XV l’Església va voler posar la mà en aquesta mena de llibertinatge i les va obligar a enclaustrar-se a Barcelona. El mas, però, estava dins del terme de Vallvidrera, tot i que el mur del darrere estava a Sant Just, l’església que quedava més a la vora i per camí més planer. Com que el fèretre calia portar-lo a coll fins a l’església i per solucionar el plet entre els dos rectors, van decidir obrir una finestra pel darrere, la “finestra dels morts” per treure per allà els taüts fins a Sant Just.
Bandolers, carlins, maquis…
L’Eugeni, davant d’una vintena de persones que assisteixen a la presentació a la Biblioteca Joan Maragall dimarts dia 23 de maig, ens va deixant tastets de moltes històries. Tastets que ens fan venir la gana de llegir una publicació molt ben feta i documentada.
En alguns casos, al llarg de 8 segles d’aquests masos aïllats a la muntanya es succeeixen relats d’assalts de bandolers, de carlins, no gaire diferents dels produïts duran la guerra del francès o la guerra civil per les patrulles de control i pels emboscats i a la postguerra pels maquis. Assalts que de vegades acaben bé, però generalment malament, com els lliris de Can Bell, que encara avui marquen el lloc on l’hereu va caure mort per uns bandolers. També històries d’hospitalitat, en un terreny aspre i dur. En tot cas, històries transmeses que se solapen i que s’atribueixen a l”avi”, un avi que pot ser de molts segles enrere.
Histories de supervivència, preservades per la muntanya. Quan caminem per ella, quan la recorrem, ara la podrem mirar amb altres ulls. Si tot llibre és una porta, aquest ens obre pas a un món a penes fins ara imaginat.
