Montse Roig
El 1929 Barcelona vivia amb alegria la seva Exposició Universal. El mateix any, Kurt Sontheimer i la seva germana Dorel van arribar a la ciutat, procedents de Nuremberg.
El seu pare, l’empresari Max Sontheimer, havia decidit allunyar-los de l’antisemitisme que es respirava a l’Alemanya d’aquells anys i va encomanar al seu fill Kurt la direcció dels seus negocis a Espanya. Els germans Sontheimer, que ja coneixien Barcelona, es van integrar perfectament a la vida de la ciutat. Cinc anys més tard, quan el Partit Nacionalsocialista ja boicotejava de manera implacable els negocis jueus, el matrimoni Heilbruner va aconseguir salvar la seva filla Rosl de l’assetjament nazi. La noia va arribar a Barcelona des de Friburg per ocupar el lloc de secretària de comerç exterior als magatzems SEPU.
A finals de 1936, Kurt Sontheimer i Rosl Heilbruner es van casar i es van instal·lar al número 476 del carrer Muntaner. Pocs anys més tard es van traslladar a un pis més gran, situat al número 250 del mateix carrer. Des d’allà van estar en contacte permanent amb la seva família i van ser testimonis del calvari que van haver de viure molts dels seus membres.
Dory Sontheimer, autora de Les set caixes (Angle Editorial, Circe), és la filla de Kurt i Rosl. Va néixer a Barcelona l’any 1946 i es va educar a les monges alemanyes. Fins als 18 anys no va saber que era d’origen jueu. L’any 2002, en morir la seva mare, va trobar set caixes plenes de documentació —cartes, requeriments, escriptures, passaports i fotos— que li van permetre reconstruir la història de la seva família. I va descobrir una gran família que entre els anys 1929 i 1945 va mantenir una relació epistolar molt intensa. Centenars de cartes arribades de diversos punts d’Europa, dels Estats Units i de Palestina que, molts anys més tard, han permès reconstruir una història d’humiliacions, d’exclusions, de deportacions i d’extermini. Cartes i més cartes. Algunes són desesperades i parlen obertament de la incertesa, de la crueltat, del fred i de la gana que patien els deportats als camps del sud de França. Altres, la majoria, són deliberadament superficials ja que la censura alemanya exercia un control ferri sobre les comunicacions. Calia traduir-les, doncs, al llenguatge cruel del nazisme.
Dory Sontheimer es va proposar escriure la història de la seva família a partir de la documentació que els seus pares van conservar. Una tasca difícil que ha consistit a bastir aquesta història a partir de les omissions i els silencis; en situar les cartes aparentment banals en el seu context històric per poder deduir l’horror que va viure la comunitat jueva durant aquells anys; per imaginar la desesperació dels seus pares, que van fer tot el possible per ajudar els seus parents des de Barcelona.
Un llibre colpidor que l’autora defineix com un homenatge, com un reconeixement a aquells que després d’un llarguíssim plor van ser capaços de reprendre la seva vida i de sobreposar-se a la humiliació, al menyspreu i a la intolerància.
