Gent Gran
Guillem Martín
Sovint, ja sigui de manera informal —amb familiars i amics— o com a professional, ens trobem amb les inquietuds i dubtes que es troben les persones en fases incipients de malalties encara no diagnosticades.
Les malalties neurodegeneratives es manifesten de manera diversa, tant en simptomatologia com en intensitat. Tanmateix, totes tenen en comú un fet: la intensitat emocional del diagnòstic. És habitual que des de la Fundació Uszheimer ens trobem amb famílies que necessiten la confirmació d’un diagnòstic, d’un nom, a un procés neurodegeneratiu que tot just s’ha iniciat. Durant aquest procés de prediagnòstic, tant les persones afectades com les famílies es mostren angoixades (de forma subjectiva podríem dir que en ocasions aquestes últimes en major grau), desorientades i necessitades d’ajuda per afrontar l’incert present i futur que tenen al davant. El fet de poder comunicar un diagnòstic de manera clara pot ajudar la persona malalta i el seu entorn en diversos aspectes. Per una banda, podrem posar fi a aquesta situació de dubte constant i podrem començar a reunir eines per poder afrontar la situació. I per altra banda, podrem ajudar a comprendre millor els dèficits cognitius i els processos emocionals que acompanyen la malaltia. Així mateix, podrem oferir eines per planificar aspectes legals de la nostra vida (voluntats anticipades, poders, herències…).
Si bé és cert que un diagnòstic clar ens pot ajudar a fer front a la malaltia, no podem oblidar l’impacte psicològic i el fort cop emocional que se’n deriva. Sovint, la persona que encara no ha estat diagnosticada presenta un quadre depressiu, derivat de la consciència dels seus lleus dèficits. Tot i que potser per la resta del seu entorn no són evidents, la persona que els pateix veu limitat el seu dia a dia en situacions quotidianes (seguir el fil d’un llibre o d’una pel·lícula, no oblidar detalls de converses…). Tota aquesta situació, acompanyada de l’impacte del diagnòstic, pot portar a la persona malalta i el seu entorn a desenvolupar sentiments de por i desconcert, que poden anar acompanyats de canvis en la vida laboral (tant en pacients joves com en familiars), en la situació econòmica i en les relacions socials.
És, per tant, una situació delicada, comunicar un diagnòstic d’una malaltia, i més si té un important component d’estigmatització social, com pot ser la malaltia d’Alzheimer. Per aquest motiu, des de la Fundació Uszheimer treballem perquè tant les persones malaltes com el seu entorn puguin afrontar de la manera més confortable possible tot aquest intens i delicat procés.
Guillem Martín és psicòleg de la Fundació Uszheimer
