Opinió
Ferran Vives Recasens
Escric aquest article perquè em veig amb l’auto imposició moral de reivindicar a l’ara ja exmilitant de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Sarrià-Sant Gervasi Guillem Casals. Darrerament, en Guillem ha deixat l’organització per edat, perquè per sort o per desgràcia a les formacions juvenils hi ha d’haver un relleu inevitable. Per si no el coneixeu, va ser l’únic conseller de districte d’Esquerra Republicana durant el primer mandat d’Ada Colau, després d’anys sense representació.
I va ser just en aquella època quan jo, amb només 14 anys, vaig assistir a la primera assemblea del que eren les JERC SSTG. La primera impressió que em va donar era la d’un noi amb capacitat de lideratge, em va fer donar la meva opinió en gairebé tots els punts de l’ordre del dia, i lluny d’estar incòmode, em vaig sentir integrat i escoltat. Però ara no m’interessa la feina interna que realitzava al partit, on puc assegurar de primera mà que era una persona compromesa i treballadora (segur que a ERC no abaixarà la guàrdia), sinó més aviat tot el que vaig aprendre al seu costat en matèria de política municipal.
L’amor pels barris, la proximitat amb els veïns i l’exigència política són elements que m’ha transmès sempre, ja sigui a través les reunions, converses o l’observació de les seves accions i feina incansable. Només tinc paraules d’agraïment per la dedicació que ha tingut durant tots aquests anys, per haver estat allà en els moments de felicitat, en veure complert un propòsit però també en els més difícils on s’ha hagut de continuar pressionant l’Ajuntament per aconseguir uns barris més amables per a tothom, en especial pel jovent.
Mentiria si digués que no li tinc una profunda admiració i si em repetís a mi mateix que les vivències viscudes junts (i les que encara queden) no han alterat la meva opinió; tanmateix, el que si que tinc molt clar és que no menteixo pas. Sé que el Guillem és apreciat per la gent, per exemple, en la darrera setmana ja han sigut un parell les persones de la zona que, quan les he saludat, m’han enviat records per ell. Potser hi ha algú a qui no cau bé, però, davant d’aquests, jo tinc clar que, o bé tenen prejudicis perquè no el coneixen o bé tenen enveja perquè el coneixen realment.
És ja un militant històric, per totes les escoles de formació on hem assistit, per totes les encartellades, per tots els actes que ha ajudat a muntar, per totes les assemblees on ha aportat la seva iniciativa i seny, per totes les sessions plenàries on he pogut seguir les seves grans intervencions, per tots els consells de barri on hem corregut per arribar a temps i agafar un bon lloc, per tot el temps invertit a pensar quin projecte és el més òptim i realista per oferir als ciutadans, etc.
Tinc l’honor de seguir amb el fil roig del combat i l’orgull de continuar lluitant d’acord amb el seu llegat per, parafrasejant-lo, deixar un món millor que com l’hem trobat. Davant de tot això, no puc fer res més que pronunciar ben alt i fort de manera pública: Gràcies Guillem!
