L’urbanisme a Collserola, un autèntic desgavell

A principis d’any, vaig escriure en aquestes mateixes pàgines una columna sobre els barris de muntanya i sobre la gent que hi viu. El tema, com és lògic, dona per escriure molts articles. En aquell primer article ja vaig dir que volia parlar sobre l’urbanisme a Collserola  i ja vaig advertir que era un tema polèmic. Som-hi de cara. No és cap secret que l’urbanisme a Collserola, que és un parc natural i per tant està protegit, és un autèntic desgavell d’urbanitzacions i residències aixecades durant dècades, en bona part sense cap mena de permís ni autorització. De fet, més de 350 cases van ser edificades de manera il·legal (o al·legal, per fer servir un eufemisme més amable): estan afectades pels plans urbanístics i hauran de ser enderrocades. La vila de Vallvidrera, naturalment, va al marge de tot això, perquè des de sempre ha estat un nucli urbà prou cohesionat i ordenat, i per tant no és una urbanització espontània ni res semblant.

Val a dir que no estem parlant d’un cas únic ni excepcional. Altres urbanitzacions catalanes, algunes també dins l’àrea metropolitana i d’altres més allunyades, es van aixecar de manera il·legal i estan en processos similars. La gestió pública d’aquestes urbanitzacions no només és un maldecap, sinó que també suposen un perill afegit en cas d’incendi. És sabut que les urbanitzacions extenses, en cas de foc, tenen més risc que les zones urbanes compactes, tant per la disseminació dels habitatges com per la densitat de massa forestal en aquestes zones. I en aquest sentit, cal tenir present, com hem llegit darrerament, que la serra de Collserola és una zona d’especial risc d’incendis, en part per la mala gestió d’algunes àrees forestals.

En conseqüència, cal que aquestes urbanitzacions siguin endreçades d’acord amb la normativa vigent, i fora bo que les administracions comencin quan abans millor a actuar sobre el terreny. És cert que les expropiacions poden allargar-se 40 anys, però convé un pla d’incentius per accelerar aquest procés. El Parc Natural de Collersola no pot permtre’s 40 anys més en aquesta situació, que en dificulta la gestió i l’ús per part del públic.

Tanmateix, endreçar urbanísticament la serra de Collserola i les zones naturals properes no hauria de suposar que ningú marxés de la zona, si no ho vol. Una alternativa seria construir alguns habitatges sostenibles i de baixa altura en zones més compactes, com podria ser l’entorn de l’estació de les Planes, de l’estació del Baixador de Vallvidrera o al mateix nucli de Vallvidrera. No estem parlant, en termes generals, de molta població, i per tant no estem parlant de construir molts habitatges. En comptes de tenir una zona disseminada de cases aïllades, es podria construir “poble” amb trama urbana i serveis concentrats (aparcament, contenidors, enllumenat, transport públic, etc.).

Malauradament, soc pessimista i no crec que passi res de tot això. Fa temps que la classe política governant defuig els conflictes i no pren decisions que requereixin el mínim coratge. Avui serien impensables grans obres públiques de les quals gaudim tots. Pensar a curt termini i amb el mínim cost electoral possible és el full de ruta de molts partits catalans. Per tant, pocs responsables institucionals pensen o treballen amb la mirada posada a deu o vint anys, que és exactament el que caldria fer en aquest cas.