19.4 C
Sant Gervasi
| Dijous 22 d'octubre de 2020 |

Ma mare i les meves exnòvies

Sang a Sant Gervasi, entrega 16

Jordi Quer

L’home de les rastes era el personatge clau. A aquesta conclusió vaig arribar mentre ens preníem una cervesa amb l’Oliver, ja en un ambient distès, al Bodeguín, un històric bar del carrer Hercegovina. Ell en coneixia l’amo, un pintoresc senyor que fumava cigars gegantins amb qui bromejà llargament. L’habilitat social de l’Oliver era llegendària. Una vegada ens convidà, a la Núria Rovira i a mi, a participar en un club literari que havia muntat, el Saló Rosbif. En aquest cenacle, que era itinerant, l’amfitrió havia de proposar un tema per escriure i cuinar un rosbif. Era de precepte que rebés els convidats vestit amb batí, talment un senyor que comprava a la secció “Caballeros” del Corte Inglés. La sessió on vam assistir, que es feia a casa seva, la temàtica sobre la qual calia inspirar-se era “Algoritme”. L’Oliver ens obrí la porta amb una elegant bata de setí vermell. En acabat de halar, els agosarats participants es posaren a llegir les seves abstruses composicions. Fou curiós i divertit.
—Vols treballar per mi? –vaig preguntar-li.
—Sí, és clar. –assentí l’Oliver.
La missió que li encomanava era la següent: com que no era prudent que m’apropés al bar La Terrassa, on havia estat vigilant l’home de les rastes abans que s’escapés i m’havien estomacat en sortir-ne, hi havia d’anar ell. Havia de fer-se amic dels parroquians i introduir-se al grup de jugadors d’escacs que practicaven al local, vejam si pescava alguna pista.
—Sobretot, no li diguis res a la Núria –vaig pregar-li–; per part meva no pateixis, procuraré no exposar-me.
Un cop tancàrem els serrells de la nostra “col·laboració”, vaig acomiadar-me i vaig baixar Muntaner fins al despatx. El flamant plànol de Sant Gervasi em donà la benvinguda. Vaig cercar-hi el carrer Saragossa i vaig marcar-hi el punt exacte on es trobava La Terrassa. El trencaclosques el tenia allí, davant dels ulls: dues morts entre Via Augusta i Ronda General Mitre, zona coneguda pels indígenes com Monterols, i un bar sospitós al Farró. Ara faltava dilucidar-lo. Abans, emperò, tenia una assumpte pendent, i estava fent tard. Vaig agafar les proves de correcció revisades d’una revolada i vaig enfilar Santaló fins que vaig anar a raure a la Casa Usher.
La llibreria, inaugurada recentment, era un espai que combinava la literatura amb el tast de vins. Pol Folch, l’editor de Zonalta, ja hi havia arribat. Li vaig lliurar solemnement les proves esmenades. Un moment esperat de la solitària i anodina feina de corrector era quan li explicaves a l’editor les malvestats que havies vist als textos, tot fent escarafalls del fet que avui la gent no sabia escriure i penjaments per l’estil. No vaig ser-hi gaire a temps, tanmateix, perquè començà la presentació del llibre que Folch havia publicat.
La novetat que Zonalta llançava en primícia era la novel·la gràfica Ma mare i les meves exnòvies, opera prima del periodista i il·lustrador Nàrlitx. L’acte es feia en un pati bufó que hi havia a la part posterior del local, al qual, reescalfat pel bat de sol de tot el dia, hi feia una xafogor considerable.
El públic assistent, prou nombrós i entusiasta, escoltà pacientment les paraules preliminars i laudatòries de l’editor. Aquí, vaig comptar, ens trobàvem una quarantena de persones, les quals, m’hi jugava un pèsol, eren totes conegudes de Nàrlitx excepte jo. Ja se sap, amics, coneguts, examants, futures nòvies… tots participant en el massatge de la vanitat de l’autor que era la presentació d’un llibre en societat. Com si aquell esdeveniment anés dirigit a l’univers per donar a conèixer la seva obra mestra, però que al capdavall anava simplement dirigit als quatre que érem a Casa Usher.
La literatura catalana tenia predilecció per aquest tipus de comèdies que no tenien res a veure amb el fet literari, sinó amb l’escalf social i la masturbació de l’ego. I això no era tot: el cercle de gent que es trobava allí es replicava a les xarxes socials. Aquella penya era més o menys la mateixa que li reia les gràcies a l’autor cada vegada que excretava un post al Facebook, produint el miratge de tenir un grapat de likes, cosa que no volia dir que tingués cap impacte social, ni encara menys lectors reals que compressin els seus llibres a les llibreries. Ser un escriptor català sense amics havia de ser una gran putada.
Folch acabà la seva intervenció agraint a l’autor les facilitats que en tot moment li havia posat i li passà la paraula. Nàrlitx encetà el seu parlament tornant-li el compliment a l’editor. Quan anava a prosseguir, s’aturà per saludar una parella que acabava d’arribar. La meva estupefacció fou reconèixer-los: eren Jordi Palimpsest i Lídia de Molina, els quals semblava que eren amics o vés a saber què. Si bé Palimpsest em saludà amb la mà, Lídia m’esguardà simplement amb la seva mirada d’ambre, rient per sota el nas. Duia el cabell deixat anar, expel·lint tota ella una bellesa morena i estranya, com si la noia que havia vist el dia anterior no fos la mateixa.
El parlament de Nàrlitx, tot i ser brillant i còmic, se’m feu llarg. L’home havia escrit el llibre per exorcitzar el fet de comunicar a la seva mare cada cop que ho deixava amb una nòvia, cosa que ocorria sovint i preocupava fortament la progenitora. L’aparició de Lídia amb el poeta autor de Fetor de pàrquing m’havia neguitejat. La idea que tots dos estaven involucrats en la trama dels assassinats i me l’estaven jugant cresqué en la meva ànima.
L’autor finí el seu speech demanant a la seva mare, present estoicament entre la concurrència, que fes un rànquing de les seves exnòvies, la qual cosa es prengué esportivament i digué que totes eren “molt maques”. En el moment que Pol Folch posava Nàrlitx a disposició dels assistents perquè els signés el llibre, vaig buscar amb la mirada Lídia de Molina, però no vaig saber veure-la. Tampoc Jordi Palimpsest. Havien fotut el camp?
Els llibreters es posaren a servir vi. Vaig abocar-me a la copa que m’emplenaren diligentment. Es tractava d’una garnatxa blanca, denominació Terra Alta, que baixava la mar de bé. Fer passar la calor amb tal beuratge i la panxa buida era, sens dubte, temerari. Quan començava a notar-ne els efectes i em serviren la segona copa, Pol Folch s’apropà i em presentà un editor col·lega seu. Tot el que digueren caigué en un sac buit, perquè jo només estava pendent si apareixien Lídia i el poeta. La modesta cua que s’havia fet per a les signatures es dissolgué i, de sobte, vaig sentir-me estúpid de ser en aquell lloc. Vaig fer un Sant Hilari amb la tercera copa que m’havien omplert i vaig fer un mutis pel fons. El meu sentit de l’equilibri no es trobava en el millor moment. Vaig arribar a l’oficina trontollant i suant com un poll.
Un cop vaig tancar la porta i vaig obrir el llum fent tentines, uns ulls d’ambre em fitaren. Lídia de Molina estava ajaguda al divan, fullejant amb cara de nena entremaliada el seu manuscrit, la cabellera escampada sobre el coixí.

(Continuarà)

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.