19 C
Sant Gervasi
| Divendres 25 de setembre de 2020 |

No vull que ho faci ell!

Sang a Sant Gervasi (24)

Jordi Quer

La meva situació, reclòs en aquella capella tètrica, era ben galdosa. Tot semblava assenyalar que ningú no havia recreat una txeca ni res similar al convent, la Lídia havia fet un pas més en la seva trajectòria surrealista amb la vocació inesperada, i, finalment, si el Porxas ens caçava allí dins em cauria una bronca monumental. Vaig besar-la i abraçar-la perquè es calmés. Vaig adonar-me, en aquell precís instant, que me n’estava enamorant.
–Sento la presència de fantasmes i morts insepults –murmurà la noia en asserenar-se–. Aquest lloc és un punt d’interconnexió amb l’altre món. Corren cap aquí, cap allà, i els estem molestant.
Vaig aixecar-me i vaig treure el cap per la porta. Encara es veia la lluïssor de la sirena dels Mossos al carrer. El Porxas havia fet vigilar el convent per si les mosques. Pel que fa a les dependències del convent, hi regnava el silenci.
–No pateixis, he parlat amb ells i no ens faran res –digué la Lídia quan vaig abrigar-me novament a la seva vora–.
Provàrem de dormir una estona, sota el sostre pintat de quitrà, aferrats l’un a l’altre. Només aclucar l’ull, un reguitzell de visions terrorífiques em pertorbaren. El suplici dels condemnats, abrasant-se de calor en aquella cofurna, sense saber ni on eren ni que els esperava. El desorientador rellotge que avançava les hores més ràpid. El metrònom que es clavava al cap com un martell. Els dibuixos abstractes i inquietants que feien embogir els reus de tant mirar-los. La Lídia dormia com un angelet. Acostumada a conviure amb els morts, la seva presència no l’afectava gens ni mica.
A trenc d’alba els Mossos marxaren i poguérem saltar el mur del convent. Tot i que no oposà resistència a la fugida, la Lídia estava enutjada amb mi perquè no m’havia pres seriosament la seva crida divina. Durant l’estona que estarem esmorzant en una cafeteria propera al despatx, m’explicà fil per randa la vida i miracles de Hildergarda de Bingen, monja, escriptora i mística medieval que era la seva ídol i a qui volia seguir els passos a partir d’ara.
El Porxas em trucà. Estava content perquè amb l’estratègia de protecció de les txeques no hi havia hagut cap mort la nit anterior. Quan vaig dir-li que això no volia significava que en aquell moment no l’estigués dinyant algú en la “txeca reconstruïda”, em comminà a veure’ns a la tarda i parlar de la meva “hipòtesi”.
–Ja saps, tu sol, sense l’amigueta.
Quan arribàrem al despatx, hi havia un home esperant-nos a la porta. Era Marc Coderola, que somrigué amb alegria en remarcar que venia amb la Lídia, qui se suposava que era la seva nòvia. Ella saltà els seus braços tot abraçant-lo i fent-li un petó.
–On t’has ficat, ratota?
No era el primer cop que em trobava amb una persona que jugava a dues bandes, però era un fet humà que sempre em sorprenia i em fascinava, quan no em posava terriblement gelós. Si bé la Lídia era del tipus d’éssers humans amb els qui procuraves no fer-te gaire il·lusions, en el sentit que continuar amb ella podia ser més problemàtic que deixar-ho estar, el fet que es mostrés tan afectuosa i dolça amb Coderola em tocà allò que no sona. La noia ho percebé a l’instant.
–Ja has valorat si podràs fer la correcció? –em preguntà Coderola.
–Sí –vaig mussitar amb resignació, pensant que no podia dir que no al llibre d’una autora que m’enduia al llit–, la podré fer…
–Fantàstic! T’he portat la resta del manuscrit –digué assenyalant un patracol voluminós.
–No vull que ho faci ell! –exclamà Lídia protegint els papers–. No coneix Hildegarda de Bingen. No pot corregir un text meu…
–Va, Lídia…
–M’hi nego rotundament. Sóc l’autora i tinc els meus drets protegits per la Llei.
Coderola forcejà amb ella amb cara de circumstàncies, li arrabassà els papers i me’ls donà.
–Si et sembla, Sasplugues, fes la correcció d’uns capítols, mirem si és la línia que volem i et dono l’okey per fer-ho tot –proposà Coderola traient-se de l’infern de l’americana un bitllet de 200 euros com a avançament.
–Mira, Marc –digué Lídia mostrant-li el volum del Dragolí de Joan Brossa, que es trobava sobre la taula del despatx.
–Ostres, no l’havia vist mai –afirmà Coderola fullejant-lo–. Aquest és l’Urnulfu, oi?
–Sí, és ell! Ens el deixes? –preguntà la Lídia girant-se a mi.
El meu tarannà no era presentar batalla en aquestes circumstàncies sentimentals, a la qual la Lídia s’hagués prestat de gust amb l’excusa del Dragolí o una altra fotesa. Vaig deixar-los el llibret i no vaig posar cap impediment quan tot seguit marxaren del despatx, ella abraçant-lo ostensiblement.
De fet, vaig sentir que em treia un pes de sobre. Per molt que tinguessis sentiments vers ella, la Lídia era una persona que esgotava per la seva intensitat existencial, cosa que feia que et sentissis la mar de bé quan fotia el camp, si més no per una bona estona, tot i que això passés perquè se n’anés amb un altre.
Així, doncs, vaig abandonar el seu enrevessat manuscrit sobre la taula (ja m’hi posaria en un moment de calma) i vaig dutxar-me repassant mentalment el trencaclosques amb què s’havia convertit el cas de les txeques. L’afer no només s’havia complicat amb escreix, sinó que havia esdevingut altament arriscat.
L’única situació parangonable que recordava en la meva breu carrera professional era quan Porxas em confiscà la pistola. Llavors ajudava esporàdicament la Núria Rovira. Ella estava embolicada en un cas que resultà que tenia vinculacions amb la màfia russa. Concretament, treballava per a una client que volia proves d’infidelitat del seu marit. Seguint l’amant, una meuca russa espectacular, descobrí que obscurs alts càrrecs de l’ajuntament protegien un perillós clan moscovita i li oferien seguretat per reunir-se a Sant Gervasi.
Malgrat que la Núria avisà Porxas del que estava passant, els Mossos no foren prou àgils a desarticular-lo i uns pistolers es presentaren al Trimalquió, el seu centre gastronòmic, i l’amenaçaren a boca de canó que deixés de molestar l’amant. La Núria els plantà cara i els digué que ella faria el que li donés la gana i que aquells pistolots no li feien gens ni mica de por. Jo en aquell moment em trobava també al centre i m’havia amagat rere un porta. El cor em bategava a cent. Vaig desembeinar el revòlver i vaig resoldre enfrontar-me als dos individus. La meva aparició sobtada, que no s’esperaven de cap de les maneres, em deixà uns segons de marge per disparar-los un tret a cadascun, a la cama, i, mentre es rebolcaven de dolor, desarmar-los.
Tot i que la considerà temerària, la Núria agraí la meva heroïcitat. D’alguna manera, li havia salvat la pell. Porxas, en canvi, s’enfurismà com una moto i, davant d’ella, com si volgués demostrar qui manava, em decomissà l’arma sine die. La Núria li objectà la decisió i acabaren a crits. El fet és que no només em vaig quedar sense la pistola, sinó que, durant un temps, vaig haver d’evitar que em veiessin amb ella per prevenir possibles represàlies.
A diferència d’aquest episodi, que sortosament no anà més enllà, el cas de les txeques estava prenent múltiples ramificacions que podien esdevenir del tot incontrolables. Primerament, era vital saber si l’Oliver havia pogut pescar alguna cosa al bar La Terrassa. El xicot m’havia escrit dient que durant el matí el localitzaria precisament al Trimalquió, on feia d’ajudant.

(continuarà)

Publicitat
Publicitat

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.