Arts i lletres
Elena Bulet
Res millor per un dilluns a la tarda que viatjar amb la paraula. Contes, propostes escèniques i poesia. Aquesta vegada de la mà de l’actriu Rosa Cadafalch, que durant una hora va fer reviure Montserrat Roig. L’espectador va sortir de la sala havent reflexionat sobre el comportament humà i, també, amb els pèls de punta. A més, era el dia Mundial del Teatre.
S’esperava una lectura de fragments de l’autora. Però, només començar l’acte, sorpresa. Anava més enllà. La veu profunda i penetrant de Rosa Cadafalch interpretava els textos de Montserrat Roig. L’actriu, després de vint-i-cinc anys de la mort de Roig, la feia ressorgir amb paraules.
Tal com l’escriptora Marta Pessarrodona descrivia Montserrat Roig, ella era lúcida, purament d’esquerres, compromesa, contradictòria i feminista (o més aviat antisexista). I així ho van demostrar els fragments recitats. Eren textos d’obres com Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen (Premi Víctor Català 1970); Un pensament de sal, un pessic de pebre; Els catalans als camps nazis (Premi Crítica Serra d’Or 1978); L’agulla daurada (Premi Nacional de Literatura 1986) i també d’articles publicats a diversos mitjans.
Les paraules (molt visuals i en primera persona) de Roig pronunciades amb el caràcter de Cadafalch van fer viatjar tots els oients de la sala. A voltes iròniques, a voltes properes, descriptives, impactants i, fins i tot, doloroses. El patiment de reviure la mort de catalans durant el nazisme o de sentir com els efectes del setge de Leningrad van quedar plasmats en una simfonia et posava la pell de gallina. La indignació pel tracte que rebien (i reben) les dones i la reivindicació de la seva autonomia encenia un foc dins teu.
Montserrat Roig sabia com adreçar-se al lector. Copsava les actituds de la realitat i les reflectia en paraules que l’interpel·laven, que el feien partícip dels textos. No sé si amb un article de quatre paràgrafs es pot fer reviure el que va succeir el dia 27, però potser les darreres paraules de l’acte us hi acostaran:
Jo també m’apunto als moments de plenitud efímers, m’apunto a l’escalf del vi que comparteixo amb els amics, m’apunto a la ironia que matisa sense destruir, m’apunto a les àries de Verdi i a les obertures de Wagner, m’apunto a la poesia i a la música sense saber, com Strauss al Capriccio, què son primer, si els sons o els mots.
M’apunto a l’amistat que no troba explicació racional i que, tanmateix, no deixa de durar, m’apunto al diàleg dels intel·ligents, m’apunto a la maldat quan aquesta és gandula i a la beneiteria quan calla, m’apunto al silenci de l’amiga que només m’escriu quan té alguna cosa a dir-me i també m’apunto al record d’un poti-poti que vaig menjar un dia a la vora del mar.
M’apunto als versos quan no són ximples i a les pel·lícules que ens deixen només una seqüència immortal dins els ulls de la ment, m’apunto amb els adolescents que saben que quan dormen els creix el bigoti i m’apunto amb les noies que estan tristes i que no saben per què (…). Montserrat Roig: “Jo també m’hi apunto” a Un pensament de sal, un pessic de pebre (1991)
Si has llegit aquests mots, possiblement vius al barri. Però no sé si saps on es troba la Biblioteca Sant Gervasi – Joan Maragall. Tampoc sé si coneixes la seva sala d’actes. I encara menys, les activitats que s’hi duen a terme. Allà, en aquell espai tot blanc, amb cadires d’un vermell llampant, s’hi estan organitzant grans joies. Espectacles d’entrada lliure que, com “Des de l’ànima”, podrien realitzar-se perfectament al teatre.
