17 C
Sant Gervasi
| Dilluns 28 de setembre de 2020 |

Najat El Hachmi crida a mirar l’Islam amb esperit crític

L'escriptora ha presentat a Casa Orlandai el seu llibre 'Sempre han parlat per nosaltres' basat en ànècdotes pròpies

Cultura

Ferran Muñoz

El passat 29 de gener va tenir lloc a Casa Orlandai la primera sessió del cicle «Per sobre el silenci» amb la visita de l’escriptora Najat El Hachmi i la conversa sobre el seu assaig Sempre han parlat per nosaltres (2019). Segons va explicar la mateixa autora, aquesta obra està elaborada a partir d’anècdotes pròpies. D’una banda, teoria bàsica sobre l’islam i el feminisme; de l’altra, reflexions sobre les noves formes de discriminació i el paper que l’extrema dreta i l’esquerra relativista prenen en parlar d’Islam.

El Hachmi va sentir la necessitat d’escriure Sempre han parlat per nosaltres fa cosa d’uns dos o tres anys. En tant que filla d’una família musulmana, ella havia dut a terme un procés de reflexió personal en el qual havia superat i s’havia respost tota una sèrie de temes sobre la religió musulmana i la relació d’aquesta amb la vida pública –comunitària, laica–. Però, de cop, va començar a constatar que a Catalunya s’està produint una dissonància entre els discursos de l’esfera pública i la realitat: d’una banda, certes tesis fonamentalistes guanyen força en el debat públic i reben suport, fins i tot, de certa part de l’esquerra; de l’altra, va observar com, en l’actualitat, hi ha noies que viuen les mateixes discriminacions –o pitjors– de les que vivia ella a la seva edat. La gènesi d’aquest llibre és en el malestar que aquest fet li va provocar.

Publicitat

L’autora ens va explicar que, durant anys, ella havia pensat que gràcies a l’accés a l’educació de les diferents generacions de famílies musulmanes, les noies que es rebel·larien serien cada cop més i que, juntes, aconseguirien enderrocar el sistema que les oprimia. Contràriament, però, degut a l’augment de la discriminació i a l’aparició de fenòmens nous, la realitat se li ha presentat com a diferent.

Un d’aquests nous fenòmens és l’aparició de noies filles de família musulmana que, en lloc de denunciar el masclisme –que El Hachmi defensa com a implícit en la religió–, el neguen, el relativitzen i el justifiquen elaborant uns discursos que tiren per terra tots els avenços experimentats. Aquests discursos, per exemple, expliquen les bondats del vel; afirmen que l’islam no només no és masclista, sinó que és feminista; acusen a qualsevol persona que es miri el debat des d’un enfocament que prima la igualtat de drets com a opressora i colonitzadora. Aquests discursos, diu El Hachmi, mostren més interès a protegir l’Islam que no les dones que el pateixen.

Entre els altres nous fenòmens hi trobem l’aparició de corrents fonamentalistes –que han imposat un discurs el principal objectiu del qual és tirar enrere tots els avenços guanyats per les dones– i l’assumpció, per una part de l’esfera pública laica, de certs discursos i tesis defensats precisament, per aquests corrents fonamentalistes. Així, s’ha produït un estrany fenomen: mentre l’extrema dreta diu defensar la dona musulmana tot instrumentalitzant-la per a fins propis, una part de l’esquerra ha comprat certs discursos fonamentalistes –per exemple, que l’Islam és en l’essència de les persones– i permeten que, quan es tracta d’Islam, la religió supediti l’espai polític –en nom del que anomenen «prevenció davant el racisme»–.

Cafè Literari amb l’escriptora Najat El Hachmi © Casa Orlandai

Les tesis preses per aquesta part de l’esquerra, diu El Hachmi, se centren més a defensar l’Islam que a defensar la igualtat –entre d’altres mesures amb què ella discrepa, aquestes opcions polítiques han arribat a defensar que es facin classes d’Islam a les escoles–. Un dels causants d’aquesta relativització cultural, va apuntar l’autora, és el fet que moltes de les persones que s’han tornat musulmanes no han viscut en una societat musulmana; uns altres causants també són la compra de les creences que l’Islam és feminista perquè el text de l’Alcorà dobla el gènere de les persones i/o que el que converteix l’Islam en masclista no és l’Alcorà en sí sinó la lectura que se’n fa –cosa que ella nega per complet–.

Tornant a un nivell més personal, El Hachmi va explicar que un dels moments clau a l’hora d’escriure aquest assaig va ser el succés dels atemptats de l’agost de 2017 a Barcelona, que la remogueren de dalt a baix. Un fonamentalisme que ella havia cregut testimonial –però que ja era present al Vic dels anys 90 amb un imam que li afirmava que l’Islam dels seus pares «no era bo»– ha pres força elaborant un discurs que ha dut, a algunes de les persones que l’han abraçat, a cometre aquests atemptats. Aquest fonamentalisme no pot ser considerat terrorisme, diu l’escriptora, però sí que n’abona el terreny en prendre l’Islam ja no com una creença, sinó com un manual d’instruccions a seguir.

Per aquest motiu, El Hachmi defensa que s’ha d’anar en compte a no desprotegir els infants i les dones de família musulmana: si se’ls nega la igualtat –fent primar la seva (teòrica) religiositat per sobre de la seva condició de ciutadans– s’acaba cometent un acte de racisme. De racisme sofisticat, però racisme també, al cap i a la fi. Si, per exemple, un pare musulmà pot arribar a fer xantatge de no dur la seva filla a l’escola primària si no li deixen assistir-hi vestida amb un mocador al cap, ¿no és aquesta una acció anàloga al «pin parental» que el PP, C’s i Vox van proposar a la Comunitat de Múrcia?

Aquests tipus de desigualtat fan que l’autora es pregunti: «s’han de sacrificar les dones en nom de l’islamofòbia?»; «qui decideix què va primer [si ser ciutadana o musulmana]?»; «qui decideix què ets?». Ja que les persones de família musulmana no poden viure sense que ningú s’estigui d’etiquetar-les, almenys que cada persona pugui triar quina etiqueta li ha de pesar més, defensa.

A aquesta reflexió en va seguir una altra: a totes les persones de família musulmana se’ls ubica, avui en dia, en un col·lectiu anomenat «comunitat musulmana» (abans eren moros i, més endavant, magrebins, provinguessin d’on provinguessin). Segons El Hachmi, és igual que diguis que no formes part d’aquesta comunitat: l’opinió pública t’hi considera. Un fet que pren encara més rellevància si es té en compte que no existeix una «comunitat musulmana» com a tal, que no hi ha una articul·lació d’aquesta. Sí que hi ha gent que s’organitza per una sèrie de temes –per exemple, per trobar un espai que els serveixi d’oratori–, però no es poden considerar una «comunitat»; no ens podem adreçar a la «comunitat musulmana» perquè aquesta no existeix. Tan sols existeixen persones que diuen parlar en nom d’ella.

Seguint amb aquesta reflexió, El Hachmi es va preguntar: ¿a qui interessa que aquesta «comunitat» existeixi? L’autora va assenyalar els polítics com a agents principals d’aquest interès: encaixonant –sense preguntar-los-ho– les persones de família musulmana en un sol grup, creuen tenir un espai de votants identificats i intenten apel·lar al seu vot usant-se d’un populisme racista i banal –«aquí s’estimen els musulmans»–.

Per tot això, «no es pot fer política amb la religió», va afirmar severament l’escriptora. El que cal, al seu parer, és reivindicar la idea de ciutadania: que cada persona reivindiqui i tingui els seus drets en tal que ciutadana, no en tant que musulmana. Especialment les dones, que són qui més pateixen la discriminació en cas que no es compleixi: el mocador n’és la prova visible.

Sense abandonar la suposada existència de la «comunitat musulmana», l’autora va defensar que les famílies musulmanes tenen tan coneixement com les no-musulmanes sobre els atemptats. Tenint en compte això, va dir, demanar explicacions a la «comunitat musulmana» després dels atemptats gihadistes és com demanar explicacions als habitants del País Basc pels atemptats d’ETA. A més, va assenyalar que, aprofitant la necessitat de trobar portaveus de la «comunitat musulmana», s’han autoerigit com a tals una sèrie de personatges –uns cabdills– sense que ningú els hagi reconegut com a tals.

D’aquests personatges, va defensar El Hachmi, no en podem determinar que no tinguin un projecte polític; encara menys si resulta que són membres d’alguna fundació. I és que els països d’origen també breguen per mantenir control sobre la població emigrada: qui subvenciona certs discursos i certes fundacions? Amb quina finalitat i amb quins objectius polítics? Tenint en compte això, alerta l’escriptora, el fet que Espanya sigui un Estat aconfessional –i no un Estat laic– pot acabar comportant que se cedeixi davant algunes de les demandes dels discursos més fonamentalistes per compensar els privilegis que també rep la religió catòlica.

El mocador

Per Najat El Hachmi el mocador no és més que la punta de l’iceberg: si l’acceptes, estàs acceptant tot el sistema que té al darrere. L’escriptora es va preguntar retòricament: sota pressió (familiar, de l’Imam, etc.), dur el mocador és una tria realment lliure? Al seu parer, no. A més, defensa que una persona ha de poder rebatre el discurs que afirma que dur el mocador és una decisió lliure sense que, per fer-ho, sigui titllada d’islamofòbica.

Entre les dones musulmanes que defensen dur el mocador, va explicar El Hachmi, encara no n’hi ha hagut ni una que li hagi sabut respondre una pregunta: «per què tu has de mostrar la teva religiositat duent el mocador i, en canvi, els teus germans, no?». És a dir, per què les dones han de fer el sacrifici de tapar-se? Moltes ho fan, va dir ella, perquè pensen que, si no ho fan, seran qüestionades i rebutjades pels seus familiars i amics.

A l’Alcorà, va explicar l’escriptora, no s’especifica com cal que les dones es vesteixin –tampoc hi figura l’obligació de dur mocador– però sí que s’hi especifica que ho han de fer de forma recatada: si no ho fan, poden desencadenar el caos, afirma el text. Això converteix aquest en totalment patriarcal, va defensar, perquè fa responsable del comportament dels homes a les dones: tot segons com vagin vestides.

Una càrrega que és extensible a la mateixa sexualitat: moltes noies catalanes de família musulmana estan molestes perquè les seves mares pateixen perquè perdin la virginitat als disset anys. Aquesta és, doncs, una pressió més que s’afegeix sobre les dones, sexualitzades pel context i pels mateixos textos, en els quals es demana que arribin verges al matrimoni, que no mantinguin relacions fora d’aquest i que no es casin amb algú no musulmà –cosa que no es demana, en aquest darrer cas, als homes–.

Feminisme islàmic

Als ulls de l’autora de Sempre han parlat per nosaltres, el feminisme islàmic rescata de les fonts religioses una visió igualitària entre homes i dones bastant-se en un Islam que no és real. No només perquè la base és la religiosa –i no la dels Drets Cívics– sinó perquè no aborda temes clau per aconseguir la igualtat entre aquests, essent la llibertat sexual el cas més evident, va ressaltar. Quan parles amb alguna «feminista islàmica» sobre llibertat sexual, va dir El Hachmi, aquesta la tracta com si fos una frivolitat, com si es tractés només d’una qüestió de llibertinatge i de marranades.

Arribats a aquest punt, des del públic es va preguntar a l’escriptora per una de les anècdotes personals narrades en l’assaig: la de quan, a dotze o tretze anys d’edat, la directora del centre on cursava EGB li va fer treure’s el mocador que havia començat a dur. En un primer moment, va explicar El Hachmi, es va enfadar molt i va pensar que la directora era una racista. Però amb el temps, es va començar a adonar de tots els canvis socials que hi havia hagut entre les famílies musulmanes a Vic després que hi comencessin a arribar Imams com l’anteriorment esmentat: noies que podien fer-ho tot fins aleshores, començaven a veure restringida la seva llibertat. I, avui en dia, li està molt agraïda d’haver estat tan valenta.

Portada de l’últim llibre de l’escriptora Najat El Hachmi

Amb tot, El Hachmi defensa que des del sistema públic s’ha fet molt poc –per no dir res– per defensar les noies a les que se’ls obliga a dur mocador. Davant del mocador a les escoles –un element que sexualitza el cos i marca una diferència respecte a les altres noies des de ben petites– hi falta valentia política. Els diferents governs no han volgut problemes quan, al parer de l’escriptora, és normal –i, fins i tot, necessari– que s’aixequi pols. S’ha de tenir en compte, va dir, que els fonamentalistes el que busquen és que l’Islam tingui pes polític a Europa: no es pot debatre ingènuament com si aquesta consideració no fos important o, directament, no existís.

Una altra de la setantena de persones assistents a l’acte va preguntar a l’escriptora sobre la seva defensa reiterada de la idea de ciutadania –i dels valors republicans–. El Hachmi incidí de nou en l’abandonament en el qual conviuen la gran majoria de famílies d’origen musulmà a Catalunya: la falta de previsió política i de polítiques públiques per evitar la segregació escolar, la segregació urbana i els alts nivells d’atur i pobresa, així com la falta d’inversió pública en plans d’immigració i integració, provoquen –defensa l’escriptora– que la majoria d’aquestes famílies no se sentin ciutadanes. I això és negatiu no només per la integració d’aquestes persones al seu nou lloc de residència sinó que provoca que aquestes «visquin en diferit»: visquent onze mesos l’any tot esperant que arribi el mes restant, el qual passen al país d’origen. Una situació davant la qual els infants –especialment, les noies– hi són especialment vulnerables.

En una de les darreres intervencions del públic, una de les assistents va apuntar que no s’ha de deixar de tenir en compte que les noies de famílies i entorns laics també reben tot tipus de pressions estètiques i patriarcals. L’escriptora li respongué que, efectivament, en les societats on hi domina la cultura d’alguna de les tres religions monoteistes més importants hi ha pressions d’aquest tipus, però que no s’ha de relativitzar: no en totes les societats per portar una minifalda es pot arribar a rebre una pallissa o no per no portar el cabell llarg una pot arribar a ser apartada de la família. Un tipus de pressió que les noies de família musulmana reben i que es veu augmentada per les que pateixen també del país de residència. L’esquerra no hauria de relativitzar aquesta mena d’assumptes, va subratllar El Hachmi: no totes les pressions són iguals i s’ha d’anar en compte perquè els moviments fonamentalistes –descartada la dreta– es poden infiltrar per l’esquerra.

Finalment, preguntada per part d’un educador de com creu ella que s’hauria d’actuar davant una noia que portés un mocador, El Hachmi va defensar que el que cal és mantenir una actitud crítica amb el discurs que defensa portar el mocador; un discurs que hauria de ser públic –que no es tractés d’anar preguntant a les dones que ens trobem pel carrer què haurien de fer o preguntar-los per què el duen–. Per tant, que els individus no es trobessin desprotegits per l’administració en tractar el tema.

Cal mirar l’Islam amb esperit crític, va reflexionar l’escriptora: «criticar-lo no és ser islamòfob: qui és un musulmà com cal?». Ella s’ha trobat amb gent que li ha dit que el seu llibre no és representatiu perquè ella mateixa no n’és; negar la legitimitat d’algú que ha sortit de l’Islam és, per a El Hachmi, tenir uns discursos molt propers a la defensa d’una teocràcia comunitària. Tot recomenant lectures com la de Los árabes, las mujeres, la libertad (2018), de Sophie Bessis, l’ecriptora ressalta: no pot ser que l’esquerra occidental compri els discursos que, per exemple, les feministes laiques marroquines estan intentant combatre públicament. Al seu parer, l’esquerra està faltada de coratge i peca de bonrotllisme.

El Hachmi va voler concloure aquesta interessant sessió amb dues idees força. La primera, remarcar la indignant hipocresia de certs partits polítics que promocionen la idea que deixar dur el mocador és ser inclusiu a la vegada que no estan fent polítiques públiques que afavoreixin la inclusió real d’aquestes mateixes persones. La segona, que el que es tracta no és de buscar lluites feministes particulars, sinó de compartir la lluita transversalment: veure el conjunt universal i fer-se’l, també, propi.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.