Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Biologia
Cristina Junyent
Amb la fi de la darrera glaciació, fa uns 10.000 anys, el canvi climàtic va afavorir que en diverses regions del món alguns grups humans comencessin a conrear plantes i a domesticar animals. Aquest procés, conegut com a neolític, va trencar amb la vida nòmada de caçadors i recol·lectors i va donar pas a noves formes d’organització social, de tecnologia i de relació amb el territori.
Al neolític s’hi associen innovacions com l’aprofitament de la llet —testimoniat per restes de ceràmica amb traces mil·lenàries—, la millora dels fruiters, l’arada i la producció de teixits, vi i cervesa. Les conseqüències socials van ser profundes: canvis en l’alimentació, sedentarisme, creixement demogràfic i una nova divisió del treball. Encara avui vivim les conseqüències d’aquelles decisions.
El creixement demogràfic —probablement degut més a l’augment de la natalitat que no pas a una menor mortalitat— va ser possible perquè els grups sedentaris podien tenir un fill cada dos anys, tot i mantenir una esperança de vida d’entre 30 i 40 anys. Això va impulsar migracions d’expansió per ocupar noves terres. Amb tècniques més eficients, agricultors i ramaders nouvinguts van entrar en contacte amb caçadors i recol·lectors locals. La neolitització es va difondre des dels centres d’innovació cap a àmplies regions, que al seu torn esdevingueren nous focus d’expansió, que difonien tecnologies, cultius, animals i gens.
Els grans focus de la revolució agrícola
Un dels centres originaris del neolític fou el del Creixent Fèrtil, al Pròxim Orient, que s’estenia en forma de mitja lluna des del golf de Pèrsia, vorejant Mesopotàmia fins a la península del Sinaí. A més de la trilogia mediterrània —blat, olivera i vinya, profundament arrelada a la nostra cultura i present en la litúrgia cristiana— s’hi van domesticar també llenties, cabres i ovelles.
L’augment de població va impulsar tres rutes d’expansió: cap al nord-est fins a la vall de l’Indus, cap al nord d’Àfrica fins al Magreb i, travessant Anatòlia, cap a Europa. Aquests moviments van contribuir a la difusió de llengües que avui formen les famílies dravídica, afroasiàtica i indoeuropea, tot i que la seva dispersió també podria correspondre a migracions posteriors.
En aquest context, els primers agricultors que van arribar a la península Ibèrica per la costa mediterrània, cap al 5700–5500 abans de la nostra era, d’origen genètic mediterrani i anatòlic, es van assentar sobre el substrat local dels caçadors-recol·lectors ibèrics, ja amb traces genètiques prèvies, al qual s’hi afegiren aportacions mesolítiques de migracions posteriors.
A l’Àfrica sudsahariana, entre el bosc i la sabana, es van cultivar la palma d’oli, la síndria i l’arròs i el nyam africans. Grups nilòtics ramaders, alts i esvelts procedents de la vall meridional del Nil, van desplaçar caçadors-recol·lectors cap a zones més inhòspites: els protopigmeus s’endinsarien a la selva, i els san (boiximans) cap al sud-oest del continent, on encara avui ocupen regions marginals. En aquests processos també hi va intervenir la posterior expansió de pobles de llengua bantu, si bé ja vinculada a la metal·lúrgia del ferro.
A l’Extrem Orient hi va haver dos centres neolítics independents: al nord de la Xina, amb la domesticació de panís, soja, cànem i porcs, i al sud-est asiàtic, basat en l’arròs. Ambdós nuclis acabarien confluint i intercanviant innovacions, tot i que es distingiren dues grans poblacions: els protoxinesos del nord, que s’estendrien fins al Tibet, Corea i el Japó, i els del sud que poblarien el SE asiàtic, Melanèsia i Micronèsia. Més tard, grups procedents de l’actual Taiwan es van expandir per la Polinèsia, des de l’illa de Pasqua fins a Madagascar.
El taro, un tubercle, va originar un nucli neolític a Nova Guinea, on poblacions aïllades a les valls muntanyoses van desenvolupar una extraordinària diversitat lingüística. A les Amèriques també hi va haver dos centres independents: a Mesoamèrica, el blat de moro, les carabasses i els fesols es van difondre cap al sud de Nord-amèrica; mentre que a la regió andina les patates, la quinoa, les llames i les alpaques es van escampar per la serralada.
El cost de viure millor
El neolític va tenir conseqüències per a la salut. Remenar fang podia exposar els peus a fongs; moldre el gra per fer farinetes causava problemes d’esquena i genolls; i una dieta rica en cereals va afavorir l’aparició de càries, fins aleshores poc freqüents. Tot i augmentar les calories disponibles per persona, la dependència de pocs cultius incrementava la vulnerabilitat a la fam i la malnutrició. L’empobriment de la dieta va deixar rastre en molts esquelets dels primers jaciments neolítics, amb signes clars d’anèmia.
El contacte estret amb animals va facilitar el salt de nous patògens als humans —grip porcina o aviar, tuberculosi bovina—, mentre que els assentaments densos van afavorir la propagació d’epidèmies. Els primers grups ramaders probablement van patir mortalitats molt elevades fins assolir certa immunitat. El comerç i els desplaçaments, que difonien gens, llengües, animals, plantes, estris i també gèrmens, van permetre que les malalties s’escampessin entre regions, amb pèrdues de fins al 60 i el 90 % en poblacions no immunitzades.
Si l’impacte dels caçadors-recol·lectors sobre els ecosistemes era limitat, el dels grups neolítics ja es feia notar. Necessitaven molta més energia que la requerida per persona: alimentar el bestiar, obtenir llenya, desbrossar camps i practicar la tala i crema, fet que va incrementar la pressió sobre el territori.
També es van produir canvis socials. Calia gestionar i protegir els excedents agrícoles. I, els assentaments van créixer per fer front a perills naturals, animals salvatges i grups rivals. Aquestes transformacions van fer el món més segur i van establir les bases de les futures edats de bronze i ferro.
