Publicitat
spot_img

Ni se os ocurra hacernos llorar nunca más

Publicat el 2.10.2017 13:42

Opinió

Carme Rocamora (@CarmeCRS)

Lo de ayer ha traspasado todo. Y sí, ha sido muy importante. Dicen que a partir de ahora todo el mundo sabe qué está pasando. Pero esto no puede ser. No es el comienzo de nada, porque llevamos muchos años en todo esto. Ningún principio, esto es solo el final. El desenlace. Ya es suficiente.

Ya no quiero tenerme que justificar nunca más por lo que defiendo. Ya no quiero tener que pedir perdón por querer ser lo que quiero ser. No quiero más debates porque ya he escuchado durante suficientes años a las otras partes. Catalunya no se merece esto.

Publicitat

Han conseguido hacerme temblar, hacerme tener la lágrima a flor de piel y la angustia en el pecho. Han conseguido que la rabia me comiera y que las sonrisas de después de votar fueran el único aire para respirar.

Y a pesar de los heridos que tenemos, las vulneraciones de derechos humanos que hemos visto, la vergüenza que es que las personas hayamos de sufrir física y mentalmente para proteger unas urnas, restan inmóviles. Consideran que han sido proporcionales. Acusan al gobierno catalán por haber hecho que lo que las urnas el 27 de septiembre pidió que hicieran. Y sólo vosotros, los que no habéis querido negociar, los medios de comunicación que habéis trabajado desde la manipulación y no desde el periodismo, el Partido Popular, el PSOE y Ciudadanos, sois los responsables de nuestras lágrimas, de las heridas, de los miedos.

Pero nunca más aceptaremos tener miedo, porque ya no hay ningún diálogo que plantear. Porque habéis demostrado que sois la antidemocrácia cruel, la violencia indiscriminada, la irresponsabilidad política. Porque culpáis a las víctimas de ser agredidas. Porque no tenéis corazón, ni cabeza y no os duele haber visto el dolor de vuestros ya nunca más ciudadanos. Habéis aplaudido cada golpe. No merecéis ser personajes de nuestra democracia. Nunca más, contra nadie.

spot_img
spot_img
[adrotate banner="28"]

Notícies relacionades

Honorar, honorar-se, per Glòria Vilalta

"Honorant la meva vida honoro també els meus pares i els meus avantpassats. Això comporta no només agrair-los la vida, comporta també tenir-los presents i estimar-los, donar-los un lloc. Sigui en el cor o a casa, amb una fotografia"

Credibilitat personal, per Miquel Saumell

"La credibilitat personal no depèn de la professió que s’exerceix sinó dels valors ètics de l’individu, de l’educació rebuda i del seu tarannà"

L’art d’insultar, per Aitor Romero

"Tampoc s’entén massa bé aquells que insulten en una llengua que el seu interlocutor no entén i es vanten de la seva audàcia. L’acció de l’insult requereix comprensió mútua i, per tant, és necessari utilitzar un codi que la víctima escollida pugui entendre perfectament"

De la vella a la nova emigració

"Els governants que es mostren incapaços de retenir el nostre talent són els grans responsables d’haver convertit el país que administren en un país d’emigrants econòmics", l'opinió de Miquel Saumell
spot_img

Quan Nadal em torna a trobar 

El relat de Maria Àngels Viladot

Retrat del carrer Saragossa a través de les seves botigues als anys 30

El clàssic colmado petit i atapeït; la farmàcia amb els bolados, el sucre candi i els remeis casolans; o la lleteria, amb els matons i les merengues, la bravada de vaca, el munt d’estris per servir la llet i la imatge de la quitxalla fent giravoltar la lletera plena pel carrer

Uns Pastorets feministes i empoderats: l’espectacle de Vallvidrera torna a triomfar per Nadal

Aquest any, en la 24a edició, s'ha mostra un canvi generacional on es dona protagonisme als més petits i a les dones de 50 anys, que decideixen emprendre un viatge per trobar-se a si mateixes

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí