Diumenge 26, maig 2024
23 C
Sant Gervasi
22.9 C
Sarrià
Publicitat

‘Nit de plors i de pors’, un relat d’Elsa Corominas per als lectors d’El Jardí

S’havia convertit en el súmmum de la petitesa humana quan va entendre clarament que algú havia entrat al seu pis

Publicat el 6.4.2024 6:00

El relat

Elsa Corominas

 Per les amistats, gens efímeres, amb què  pots parlar de tot i sempre

Publicitat

Ara que per fi parava una estona, se sentia sobtadament molt valenta per haver estat capaç de separar-se, i a la vegada vulnerable, tristíssima, amb un gran dol per un projecte trencat, que ella mateixa omplia mentalment dels millors records com per alimentar la pena de la pèrdua. De fet, feia temps que se sentia sola, però la separació física definitiva arribava ara, el primer dia al seu nou pis al qual acabava d’entrar amb una maleta que contenia els objectes de necessitat imminent, després de tot un matí de trasllat de caixes i mobles pesats. Estava cansadíssima i amb sensació de vertigen, de culpa, i amb una immensa por d’estar cometent un error vital sense retorn. Semblava que no fos ella qui protagonitzava aquella escena, era com si veiés una pel·lícula on hi sortia, i li feia pena, a la vegada que sentia solidaritat i empatia cap al personatge que era ella, a qui desitjava tota la sort del món en la nova etapa on duria les regnes de tot.

Publicitat

Va seure al sofà, se l’havia quedat ella i quedava una mica gran a la seva nova sala sense televisió, que s’havia quedat ell. De cop li va sortir una plorera com una cascada de llàgrimes acumulades, era un plor diferent, alliberador, com si haguessin obert la resclosa on es guarden les llàgrimes als ulls. I quan va buidar l’embassament i ja semblava que no li quedaven ni penes, ni sanglots, va parar el desfet de llàgrimes i es va refer i va sentir de cop com l’envoltava el silenci, que li va semblar massa solemne i no li convenia, l’empetitia encara més, així que va obrir la maleta per localitzar els altaveus i posar música i va remenar Spotify buscant la primera cançó que volia escoltar, ja situada de ple en la seva nova etapa vital. La va trobar: «Wonderful Life» de Black, amb un punt sarcàstic que fins i tot la va fer riure quan va cantar a tot volum la tonada. 

Cantant, de cop, es va espantar per un soroll desconegut que envaïa casa seva, era un so metàl·lic, com d’un motor de ferro rovellat que li falta oli, i va recordar que ja l’havien avisat que a l’àtic se sentia molt l’ascensor de la finca. Quin ensurt! S’hi hauria d’acostumar. Va pensar que era molt tard i tot l’afectava molt, estava desfeta. Es va rentar les dents i la cara al seu nou lavabo. Quan es va ficar al llit, va trucar la seva germana, i aquella hora al telèfon la va fer sentir tranquil·la i acompanyada, fins i tot van riure quan li preguntà com se sentia i ella va respondre molt ràpidament “trista, alleugerida, desesperada, empoderada, tot alhora!”. I van parlar de moltes coses que la van fer oblidar les tristeses i recuperar l’interès per altres temes i amb un sincer “t’estimo, tot anirà bé” al final de la conversa telefònica va poder apagar el llum i, finalment, dormir.

I ja feia unes hores que dormia, plàcidament i profundament de tan cansada que estava físicament i psicològicament. I va fer un salt al llit quan de nou el soroll de l’ascensor va envair la nova llar. Es va abraçar al coixí per tranquil·litzar-se i mirar de raonar que no passava res, que ja s’hi acostumaria fins i tot per dormir tranquil·la, i ja tornava a aclucar els ulls quan intuí que l’ascensor havia parat al seu pis. Paràlisi total, el coixí pràcticament desinflat de tant com el cenyia. Quina por! Les portes de l’ascensor es van obrir i tancar i a l’edifici només hi havia un habitatge per replà. Com podia ser? Estava somniant? Es va aixecar mirant de no fer cap soroll i va acostar l’orella a la porta, no es podia creure estar sentint com algú ficava la clau al pany de casa seva. Va palpar la porta de l’habitació fins a trobar un llisquet i el va passar, sentint com una seguretat que la va fer córrer de nou cap al llit on es va arraulir arronsant el cos procurant que ocupés el mínim espai, com si volgués desaparèixer o ficar-se dins de la coixinera tota ella.

S’havia convertit en el súmmum de la petitesa humana quan va entendre clarament que algú havia entrat al seu pis, havia tancat la porta amb clau per dins, i semblava que es donava algun cop per la sala, fins que ja no es va sentir res més… o sí, una mena de roncs compassats. I ella paralitzada al llit, procurant entendre què podia estar passant, insegura sobre què fer o què no fer, volent desaparèixer del mapa i de tot arreu, i amb els ulls oberts com taronges i sentint cada vegada més fort el crescendo compassat del roncar d’un individu a l’estança contigua. No podia més, convençuda que fos qui fos segur que dormia, va sortir feta una fúria de l’habitació i amb el mòbil a la mà a punt per prémer la llanterna, arribà a la sala i llavors dirigí el raig de llum cap al focus de l’origen del so humà, i cridà: “Què fa vostè al meu sofà?!” mig embogida i fora de si en veure un individu d’aspecte amable i proper, d’edat similar a la seva, estirat amb cara de dormir la mona i amb un ensurt a sobre gairebé com el seu. I es van posar a cridar tots dos carregats d’espant i d’incredulitat. I van callar, es van calmar i van mirar de posar paraules a aquella situació inversemblant, de matinada i tots dos afirmant que aquella era casa seva.

Ja amb el llum encès i asserenats els nervis, ell va veure que aquell pis no era el seu, el sobreàtic, si bé la distribució era idèntica i, inexplicablement, hi havia entrat amb la seva clau com si res. Estava cansat i poc hàbil després d’una llarga nit i havia anat a caure directe al sofà, col·locat al mateix lloc a casa seva, com solia fer quan arribava tan tard. Ella, encara incrèdula, li va demanar de pujar al seu pis per mirar d’entendre com podia ser que la clau fos la mateixa i, efectivament, ho era, i els va agafar un atac de riure, ella en pijama, ell desmanegat, i van fer una copa al sobreàtic per baixar l’adrenalina i riure una mica de la situació.

L’endemà, abans de fer la pertinent trucada per retreure al propietari de l’edifici la deixadesa, la garreperia i el risc de compartir panys idèntics entre el veïnat, va aprofitar que era diumenge i es podia presentar porta per porta i, explicant l’episodi, va demanar a cada veí de provar si podia entrar a casa seva i, efectivament, es podia accedir als sis pisos de l’edifici amb la mateixa clau! La nit de plors i pors donava pas a riures i portes que s’obrien.

‘Nit arriscada’, un relat d’Elsa Corominas per als lectors d’El Jardí

Publicitat

Subscriu-t'hi

Dona suport al periodisme cooperatiu i de proximitat



PDF per 35€ l'any
PDF + PAPER per 50 € l'any

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.