Opinió
Jaume Clotet
La Festa Major de Sarrià d’enguany, com la majoria de festes majors de Barcelona d’enguany, ha estat notícia pels incidents i una violència totalment inèdita i absolutament inacceptable. Ep!, no seré jo qui digui que confio a tenir unes festes sense cap paper a terra: després de mesos de confinament és previsible (i segurament comprensible) que els joves sarrianencs es deixin anar una mica. El civisme absolut, que ja és impossible d’assolir en una festa major tan popular com és la nostra, era una quimera en la represa de la festa major amb poques restriccions. La pressió que han acumulat molts joves havia de sortir per un lloc o un altre.
En aquest sentit, val la pena explicar que els serveis de neteja municipals van actuar de manera molt professional i, de bon matí, ja passaven per tots els carrers per deixar-ho tot ben net i endreçat. Per tant, els excessos habituals no van tenir massa impacte a la vila i la festa major hauria estat prou ordinària si no fos per un fet diferencial que ens hauria de preocupar moltíssim.
Em refereixo a un nivell de violència que ningú no recorda haver vist en una festa major ni cap altre dia de l’any. No es parlava d’altra cosa als carrers de la vila i a les xarxes socials. No em sembla normal que la primera nit de la Festa Major de Sarrià acabés amb vuit detinguts. No em sembla normal que algunes persones fessin una barricada i llencessin objectes contra els agents dels Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana. No em sembla normal que un jove acabés inconscient després de ser apallissat i robat. No em sembla normal que un grup de desconeguts, vestits de negre i amb el rostre tapat, arribessin de sobte i comencessin a agredir joves per robar-los. No em sembla normal que es registressin quatre joves ferits. No em sembla normal, i això ho vaig veure jo personalment, que els agents de seguretat dels FGC haguessin d’impedir per la força que un grup nombrós de joves intentés accedir als trens sense pagar a primera hora del matí després d’una nit mogudeta.
Episodis molt més greus els vam veure durant les festes de la Mercè. Botellots massius, saquejos de botigues, robatoris en cadena i agressions a les forces de seguretat. Però tot forma part de la mateixa emergència de seguretat que viu la nostra ciutat. L’Ajuntament de Barcelona faria bé de prendre’s aquesta qüestió com una prioritat. Els ciutadans de la capital no poden viure amb por. La por paralitza. La por reclou la gent a casa. La por ens fa petits com a societat i com a persones.
La inseguretat és avui la primera preocupació dels habitants de Barcelona, segons les pròpies dades de l’Ajuntament de la capital. No sempre ha estat així. De fet, abans era molt diferent. L’any 2015 era la setena preocupació dels barcelonins i barcelonines. Per tant, és un problema gravíssim i creixent. Un terç dels veïns i veïnes de Barcelona, just abans de la pandèmia, havien patit un delicte almenys un cop l’any. Aquestes xifres són insostenibles en un país que es vol lliure, perquè la inseguretat és el primer factor limitador de la llibertat: la llibertat de moviment, la llibertat de circulació a qualsevol hora i a qualsevol lloc, la llibertat sexual, la llibertat econòmica o la llibertat laboral. Posar fi a aquesta xacra és una prioritat si volem que els nostres fills i filles puguin viure en llibertat.
