Gent del Barri
Sergi Alemany
Nora Navas (Barcelona, 1975) és una actriu catalana i l’actual vicepresidenta segona de l’Acadèmia del Cinema Espanyol. El 2020, amb la pandèmia i el confinament, tothom ha tingut la seva bombolla particular. Ella, lluny de conformar-se amb la vida que porta a 360 metres sobre el nivell del mar, instal·lada a Vallvidrera des de fa 15 anys en un bloc de pisos construïts pel seu pare, arquitecte, va decidir emprendre la campanya d’ajuda ‘Actúa Ayuda Alimenta’ per repartir aliments entre companys de professió que no ho estan passant tan bé. Premi Goya i Gaudí com a millor actriu protagonista pel seu paper de Florència a Pa Negre, confia que l’any que deixem enrere hagi servit per posar en relleu que la cultura és un bé essencial que fa gaudir a la ciutadania.
Serà l’any de la cultura?
No sé fins on arriben les paraules dels polítics. Quan al setembre ens van dir que la cultura era un bé essencial, ens vam posar tots molt contents, però de seguida ens van tornar a tancar. Catalunya no és com a França, que la cultura és un pilar essencial de la seva societat. No s’ha cuidat gaire.
Qui en té la culpa?
Si la gent consumeix cultura, els polítics s’espavilaran. Estem en una societat en què el pitjor i el millor és el capitalisme de consum i de generar riquesa. Si en comptes de comprar tanta roba consumim més art, segur que es dona molt més suport a la cultura.
“Tenim una eina molt forta que és sortir al carrer, cridar el que volem i mobilitzar-nos”
Quantes vegades has sentit en aquesta pandèmia la frase, “la cultura ens ha salvat el confinament”?
Moltíssimes.
Llavors?
Aquests mesos he tingut la sensació que la cultura sembla una paraula que es nodreix sola, allò de l’entreteniment per a la gent més farandulera, vist de manera estranya en aquest país. Crec que hem de forçar la ciutadania a observar que hi ha moltes coses més enllà del sector de la cultura que se subvencionen: els automòbils, l’agricultura, etc. De vegades sembla que som els penjats que necessitem recolzament públic.
Benvingut sigui el diner públic.
No podem estar esperant que els polítics ens salvin, siguin del color que siguin. Tenim una eina molt forta que és sortir al carrer, cridar el que volem i mobilitzar-nos nosaltres perquè es moguin ells. En els polítics hi he deixat de creure.
“Durant l’estat d’alarma vaig agrair tot el que tenia i vaig pensar en els meus companys“
Per això has repartit menjar a col·legues de professió durant la pandèmia?
La cultura ha patit i continua patint, i crec que això anirà a més. No és una cosa puntual, sinó que plou sobre mullat. Ara s’ha posat en relleu la poca consideració que es té cap a la cultura. El menjar continua sent un bé essencial.
Com va sorgir la idea?
Va ser a principis d’abril, durant l’estat d’alarma. Jo venia d’una època molt bona de feina i vaig pensar que quina sort. Vaig agrair tot el que tenia i vaig pensar en els meus companys, que no sabia exactament com estarien, però ja em començaven a arribar notícies de gent que estava fotuda.
Veurem reaccions?
Vull pensar que s’ha posat en evidència que la cultura som moltes famílies que fem un bé essencial, que vivim d’això, i per tant son llocs de feina, i que la cultura aporta molt al PIB nacional. Necessitem canvis, regular d’una vegada per totes el sector.
“La cultura som moltes famílies que fem un bé essencial, necessitem regular d’una vegada per totes el sector”
Digues un exemple.
Tenim gent que cobra segons taquilla, gires pràcticament pagades de la butxaca de cadascú i molta feina pagada en diner negre. Tot això no està regulat i ens condemna a la precarietat.
Cal abordar-ho amb l’administració.
Des de l’associació ‘Actúa Ayuda Alimenta’, més enllà de l’emergència social de donar menjar a companys de professió, estem organitzant unes àgores que ajuntin allò públic i allò privat amb la gent de la professió. Volem que es pactin 25 punts bàsics per a la cultura. Un compromís real i signat, essencial de veritat i no només de paraula.
“Volem pactar 25 punts bàsics: un compromís real i signat amb la cultura”
Ho dius per les paraules de la consellera de cultura, Àngels Ponsa?
Quan vam reprendre les funcions d’El quadern daurat a l’octubre al Lliure, va venir la consellera Ponsa i va sortir emocionada. “Això és increïble… és el que la gent necessita… no es pot aturar.” Va passar una setmana i ens van tornar a fer parar. Tendeixo a ser molt positiva, però aquí cal prendre decisions reals.
L’any que havies decidit marxar de gira a la Xina.
És surrealista. Amb la Biblioteca de Catalunya havíem d’anar a representar Bodas de Sangre a sis ciutats xineses. Jo que havia decidit que aquest viatge el feia malgrat separar-me un temps de la meva filla.
“Sempre he dit que no a anar a treballar a Madrid: la vida a Vallvidrera amb la meva filla estava per sobre”
Temps enrere hauries dit que no per la família?
Sí, perquè jo vaig arribar a Vallvidrera embarassada de la meva filla, i sempre he pensat que la vida familiar i de barri que ens fa feliç a les dues estava per sobre de la resta. M’han plantejat moltes vegades anar a Madrid a treballar, però he dit que no. També em van oferir anar a Los Ángeles per una sèrie, però la meva essència no és allà.
Tu ja venies de petita a Vallvidrera.
Sí, tot i criar-me a les Corts, aquí hi venia per anar a dinar al Trampa amb el meu pare. Ell hi tenia l’estudi d’arquitectura, i de fet, va construir l’edifici on visc ara. Soc molt barcelonina però alhora bastant llebrenca, la veritat. La meva filla hi ha nascut, ha estudiat a l’escola pública Nabí, i el Centre Cívic ha estat una prolongació de l’escola i del barri.
“La cultura s’ha de començar a construir des del barri, que la gent s’agrupi per fer obres de teatre”
La família llebrenca.
La veritat és que sí. Hem fet molts tallers: va néixer un grup de dones, es prepara la Festa Major… hem generat molta cosa aquí. De fet, cada vegada crec més en el petit per fer allò gran. La cultura s’ha de començar a consumir des del barri, que la gent s’agrupi per fer obres de teatre. Sobretot, cal educar els joves en això.
I en el feminisme també?
Quan parlo amb la meva filla de l’avortament, les llibertats o el masclisme, per ella tot és micromasclisme! El veu a tot arreu, i ho trobo una meravella. Parlant amb les actrius de la sèrie Les de l’hoquei, veia que les noves generacions ens donen moltes voltes. Ja estan instal·lades en l’ara, en una nova estructura.
“Comencem a veure normal rodar una pel·lícula només amb dones”
Ho has viscut en més rodatges?
Acabo de rodar una pel·lícula (Sinjar) on absolutament tot l’equip érem ties. Comencem a veure-ho normal. Per què no? La veritat és que és dels rodatges que he gaudit més a la meva vida. Una practicitat espectacular que ens feia acabar abans, dolçor, tranquil·litat, amor i un talent espectacular! Que fàcil!, em deia a mi mateixa.
“Vallvidrera som un barri de Sarrià – Sant Gervasi una mica oblidat”
Tan fàcil com la vida a Vallvidrera?
Quinze anys a Vallvidrera donen per a molt. Hi tinc molts amics de petits comerços, i quan la meva filla era petita fèiem vida a la plaça. Hores i hores fent gelats o birres al parc. També he de dir que som un barri una mica oblidat. Som Sarrià – Sant Gervasi, però ara, per exemple en aquestes festes, no ens ha arribat la il·luminació de Nadal. Sembla que posar gespa al camp de futbol va ser la partida pressupostària per a Vallvidrera per als següents deu anys. Però ara he de callar perquè ens estan fent les obres del mercat.
Un edifici que es destinarà en part a cultura.
És un edifici preciós. Ara hi anirà el CAP i unes instal·lacions culturals que veurem què ens deparen. A veure si ens fan un teatre per als nostres Pastorets, això estaria molt bé [riu]. Que en una enquesta entre els veïns surti guanyadora la cultura ja és molt.
“El funicular havia arribat a ser un infern amb el turisme”
Teniu cultura, i també el jovent mobilitzat.
Vallvidrera és vida. Aquí, la gent jove és súper potent. A mi no m’ha agafat ni per l’edat de la meva filla ni per la meva [riu], però es va aconseguir el bus nit i continuen fent molta pressió. Me n’havia fet un tip, de pujar gent fent autoestop, també en direcció a la casa ocupada que hi ha al Tibidabo. M’encanta perquè em considero més dels pobles de muntanya que de Sarrià – Sant Gervasi.
A la muntanya també s’hi pot pujar amb un bonic funicular.
Havia arribat a ser un infern amb el turisme. Més recentment, recordo un dissabte que ens acabaven de tancar els teatres i agafàvem el funicular 50 persones juntes, les mateixes que abans del confinament. Em vaig cagar amb el de seguretat, que no en tenia cap culpa, però que es justificava amb un estudi que demostra les poquíssimes probabilitats de contagiar-se al transport públic. La meva resposta: “Al teatre també, no et fot!” No limitem l’aforament al transport públic però en canvi tanquem teatres!? No s’entén.
“M’agrada no perdre de vista la gratitud de poder estar treballant, però alhora em ve de gust ser més anònima”
No estaves fent cap paper de teatre, ni de cinema.
En realitat, soc molt de gaudir de la vida. M’agrada no perdre de vista la gratitud de poder estar treballant, però alhora em ve de gust ser més anònima. Prefereixo projectes petits, menjar més patata bullida i sortir poc de casa que no el gran aparador mediàtic. També, com més papers fas, més entrevistes et demanen i volen saber més la teva opinió. A mi m’interessa molt més una actriu de qui se poc del que pensa.
Jo Em Corono, el manifest de Bici Augusta, o Actúa Ayuda Alimenta són projeccions públiques.
Si són campanyes boniques i mires els beneficis que poden aportar a la societat, endavant. Però no per parlar de mi, sinó per mobilitzar alguna cosa. Llavors és inevitable.
“La nostra televisió dona feina a molts actors i les seves famílies, no la deixem morir”
És inevitable que el 2021 sigui un any millor?
Espero que millori tot amb la vacuna, però no sé si li podem posar tanta pressió. Em quedo amb que al 2020 hem posat en evidència que la cultura és necessària. A mi ara em ve més de gust que mai anar al teatre i veure que estan plens. Tancats a casa, hem vist que necessitem estar en comunió amb altra gent, gaudir de l’acte espiritual de consumir cultura. Estàvem en un moment en què ja no valoràvem les coses. M’aferro a això, a la necessitat de gaudir de les coses. Ah! I no deixem morir la nostra televisió, que dona feina a molts actors i famílies.
