El Racó del Veïnat
Marta Trius
Quan ja portem 15 dies confinats a casa tot comença a veure’s de manera diferent. Una de les coses que més em fascinen de l’ésser humà és la seva capacitat per a adaptar-se a les situacions difícils. La sensació general és que més o menys tots ens anem acostumant a estar tancats i estem aprenent a conviure primer amb nosaltres mateixos i després amb els altres (tant dins com fora de casa).
Parlo amb amics i família i qui més qui menys sap d’algú que s’ha contagiat del Covid-19: un ex sogre, el pare d’un amic, la germana d’una companya de treball etc… Sento els comentaris de la gent i em paro a reflexionar sobre les preocupacions globals i personals: a alguns els produeix molta ansietat no saber fins quan estarem confinats, uns altres estan tan preocupats per no contagiar-se que quan surten al carrer es tapen de tal manera que pràcticament no se’ls reconeix, la majoria està inquiet per el què passarà després i pocs, molt pocs a hores d’ara, estan convençuts que això és una estratègia econòmica de la Xina i els EUA o s’atreveixen a continuar afirmant que és una mica més que una grip comuna.
El mòbil continua traient foc tot i que sembla que les flames s’han calmat una mica i ja tenim alguna estona (curta) de respir sense acudits, vídeos, notícies o queixes als xats cap a la classe política.
Al marge encara n’hi han que continuen buscant trucs per a allargar el trajecte al supermercat per no ser sancionats per la policia que vigila incansable la mobilitat ciutadana, i continua posant denúncies a tot aquell que incompleix les normes de l’estat d’alarma decretat pel Govern central.
Vist tot això, em continuo despertant cada matí donant-me tot l’ànim que puc i pensant que això passarà i tornarem a la nostra vida anterior. No obstant aixó dia sí i dia també vénen al meu cap milions de preguntes, com per exemple si realment la vida serà exactament igual després d’això, o si tots aprendrem ni que sigui una mica d’aquesta experiència tan surrealista o si podrem oblidar fàcilment la sensació d’absoluta pèrdua de llibertat a la que estem sotmesos ara. Hi ha moments en els quals em quedo mirant a l’infinit i em dic a jo mateixa que això no és més que un malson del qual despertaré en qualsevol moment, llavors em pessigo i m’adono que no, que això és la vida real, és l’aquí i l’ara.
En aquests 15 dies he après moltes coses, a organitzar-me perquè el dia no se’m faci etern, a aprofitar les hores amb activitats diferents: físiques, mentals, d’oci, gastronòmiques, culturals, musicals, humorístiques… i he arribat a la conclusió que és una sort saber estar amb un mateix i no necessitar el reconeixement de ningú per a estar bé. Per a mi, com per a la majoria, no poder sortir quan em ve de gust és difícil, no obstant això hi ha moments en els quals agraeixo aquesta oportunitat que em brinda la vida per a parar, respirar, agafar aire i tornar a començar.
