Jesús Mestre
A mitjan segle XIX, Barcelona vivia ofegada dins les antigues muralles medievals, i pel fum i la pol·lució que les nombroses fàbriques de vapor escampaven arreu. Els ciutadans convivien diàriament amb una realitat contradictòria: confiaven en la modernitat que entreveien en aquest símbol de l’època, com era la força del vapor, capaç de moure ginys immensos i sofisticats, però la seva quotidianitat era el carrer medieval amb un sistema de clavegueram obsolet i un espai excessivament urbanitzat. No hi havia espai pels antics horts i jardins que, cap el 1700, eren l’admiració dels viatgers estrangers que sojornaven a la ciutat.
Els grans espais naturals, gairebé verges, que hi havia a les faldes de Collserola formaven part dels somnis dels barcelonins. Els dies festius, molts d’ells feien l’excursió per fer-hi un mos en una fontada o anar a algun aplec en alguna de les moltes ermites que hi havien, com ara la de la Bonanova. La construcció del ferrocarril de Barcelona a Sarrià va permetre apropar Sant Gervasi de Cassoles a la ciutat, i ben aviat van començar ha aparèixer tota mena d’edificis. Alguns eren gran vil·les o mansions senyorials ocupades per famílies de la gran burgesia de la ciutat, com ara Can Gil, a la falda del turó de Monterols. Aquesta família de naviliers tarragonina, posteriorment vinculats a altres negocis com la banca o el gas, van adquirir tot el turó a la família Castelló-Galvany, de manera que el que avui és el parc de Monterols, i un bon tros més, era el parc-jardí particular dels Gil. Can Castanyer, a tocar de la plaça de la Bonanova, va ser construïda per la família Güell, o can Bertran, al peu del Putxet, per l’influent jurista i polític Felip Bertran i Amat. Totes aquestes vil·les tenien, al seu entorn, grans parc o fins i tot boscos molt cuidats i valorats pels seus propietaris.
Les vil·les senyorials no solien afavorir la urbanització de carrers, tot i que els passeigs de la Bonanova o de Sant Gervasi eren formats sobretot per aquest tipus d’edificis. On sí que hi va haver una intenció urbanitzadora clara és a l’avinguda del Tibidabo, una iniciativa de Salvador Andreu i Grau, el doctor de les “pastilletes” que, juntament amb altres inversors com Evarist Arnús, Teodor Roviralta o Romà Macaya, van emprendre un projecte fet a mida de la gran burgesia, però, mitjançant el funicular del Tibidabo, amb el propòsit de fer assequible a tots els barcelonins els aires purs de la muntanya.
La ciutat jardí i la torreta vuitcentista
Al costat d’aquestes grans vil·les senyorials, cap a finals Al costat d’aquestes grans vil·les senyorials, cap a finals de segle XIX la petita burgesia i la menestralia barcelonina també van començar a construir cases d’estiueig o residències permanents al municipi de Sant Gervasi, com també ho feien a Gràcia o Vallcarca. Se les coneixia com a “torretes”, en el sentit que eren edificis petits, normalment d’una sola planta o planta i pis, i amb un jardí posterior on no faltava algun fruiter i solia haver-hi un petit hort. Aquestes construccions, sovint fetes amb l’emfiteusi i el pagament de censos als antics propietaris de sòl, acabaven fent carrers i urbanitzant zones senceres, com els entorns de la riera de Sant Gervasi que passava on avui hi ha el carrer Balmes. La riera feia un barranc pronunciat i els carrers que l’envoltaven, com ara el carrer Bertran, de Castanyer o Folgueroles, van sorgir a partir de l’acumulació de “torretes” que eren senzilles o més completes segons les possibilitats del constructor. Moltes persones vinculades a professions liberals i artistes s’hi van establir.
A partir d’aquest garbuix de cases unifamiliars es va començar a urbanitzar Sant Gervasi a finals del segle XIX sorgint-ne una espontània ciutat-jardí que en prou feines les ordenances municipals de la vila podien regular enfront de la iniciativa individual i els interessos dels propietaris del sòl. Arreu hi havia la casa, el projecte d’una vida, envoltada del jardí i de l’hort que eren el somni més anhelat de moltes família. El jardí era color i espontaneïtat, un lloc de creativitat i de relaxament després de la dura jornada de cada dia.
La torreta i el jardí de Sant Gervasi
El cronista Francesc Curet, al llibre Visions barcelonies. Muralla enllà (1956, pp 319 i 322), fa una acurada descripció de com eren les torretes: “La distribució interior era invariable […]: A l’entrada hi havia un petit rebedor amb una cambra a cada costat amb vistes a fora; seguia un passadís curt amb armaris encastats en ambdues parets laterals. Venia el menjador, la peça més gran de la casa, amb una cambra fosca a la dreta i la cuina; a l’esquerra, s’obria una altra cambra espaiosa, generalment sala i alcova. Aquestes tres habitacions donaven a una galeria, on hi havia el pou, el safareig i la comuna, amb una sortida al jardí. Aquestes cases tenien totes terrat, mai teulada, que feia de mirador i era utilitzat per estendre la roba, tenir-hi alguns testos amb flors i alguna gàbia per conills o d’aviram […]. La part més considerada era el jardí, objecte de tots els miraments. […] Hi havia qui dividia el jardí en dues parts ben delimitades que hom separava amb el sortidor, indispensable, i un petit mur de boix retallat o de rosers silvestres. A la part més propera a la casa, hom guarnia el jardí i, al darrera, l’hort, sota la vigilància dels arbres fruiters i d’adornaments”.
