23 C
Sant Gervasi
| Dimarts 29 de setembre de 2020 |

Parla el Turó Parc

Turó Parc

Roser Díaz

D’esquerra a dreta, José Santiago, Juan Manuel Galeas i Sílvia Bel,  a l’escenari del Turó Parc. A la imatge destacada, una font al Turó Parc. Fotografies de Roser Díaz
D’esquerra a dreta, José Santiago, Juan Manuel Galeas i Sílvia Bel,
a l’escenari del Turó Parc.
A la imatge destacada, una font al Turó Parc.
Fotografies de Roser Díaz

La paraula brolla com si d’una font estranya s’enlairés, neta, pura. Sílvia Bel, amb veu dolça, acostumada a recitar poetes potents, amb una gran força, amb els sentiments capgirats entre l’home i Déu. La seva veu esgarrapà l’ànima dels que allà ens trobàvem i a poc a poc la realitat es va fondre per un camí de paraules i d’emocions. De cop i volta un cant potent aparellat amb una guitarra flamenca ens despertà de l’harmonia i ens endinsa per mons on la veu és qui aixopluga les emocions. Juan Manuel Galeas, cantautor, esquinçà i dominà els sentiments. Les veus ballaven al so de la guitarra flamenca. José Santiago amb la seva música les aixoplugava les llançava, les enaltia i les enfonsava.

Publicitat

Un a un, els estels del nostre univers de poesia van anar lluent. Tots a l’ombra de Jacint Verdaguer. La Renaixença, un moviment català que ens donà les columnes de la nostra base cultural d’enguany es representà amb L’Atlàntida, llibre d’un mossèn Cinto jove, que va tocar el cel molt aviat, encara que després com Dante, pugés i baixés al cel i a l’infern.

Aquest poeta parlava amb Déu, a través de la veu de la Sílvia “vegeu-me aquí, senyor a vostres plantes, despullat de tot bé, malalt i pobre” i contestava la cançó de Juan Manuel “no me mueve mi Dios para quererte, el cielo que me tienes prometido...” ( Anònim, segle XVI )

El públic s’aixecà de la cadira amb l’Agnus Dei de Nicanor Parra, on s’ajunta la realitat quotidiana amb l’oració mística: “Cordero de Dios que lavas los pecados del mundo, haz el favor de decirme la hora.“ De nou davant d’un misticisme estrany, la guitarra i la cançó varen tornar al públic a la realitat amb La nana de la cebolla de Miguel Hernández: “En la cuna del hambre mi niño estaba, con sangre de cebolla se amabantaba”.

Mossèn Cinto, home del poble que duia amb les seves sabates la pols del Canigó, va ser per problemes més polítics que religiosos privat d’exercir el sacerdoci. La Sílvia, recità altres poetes com Joan Vinyoli No crec en els altres consols; de Carles Riba El destí és allò que morirà amb mi; de Carlos Edmundo de Ory Si no tienes dame todo lo que te falta, o de Pier Paolo Passolini Dimoni i ràbia… Un a un els poemes varen anar dibuixant la vida del nostre poeta qui un 10 de juny de 1902, malalt de tisi, va ser acollit per Miralles, alcalde de Sarrià, a la Vila Joana de Vallvidrera.

Vil·la Joana. Fotografia de Roser Díaz
Vil·la Joana. Fotografia de Roser Díaz

Va morir en silenci, però al seu funeral va ser molt sonat. Descansa al cementiri de Montjuïc.

¿Per què els aucellets refilen
quan lo cor està tan trist? 
Mes, consol d’aquest desterro, 
cantau, rossinyols i nins:
en aquesta vall de llàgrimes 
recordeu-me el paradís, 
lo paradís que és per viure 
com la terra per morir.

Poema a la mort de la meva mare
Mossèn Cinto Verdaguer

Primavera al parc

Esmorteït a la llum, l’hivern s’acotxa sota la gespa que verdeja .
El silenci es trenca amb les rialles dele nens,
mentre el bruixot del fred vigila de prop darrere una soca.
La reina de les neus desa les pells i es vesteix de nimfa
submergint-se com un nenúfar al llac.
De puntetes, com qui no vol, arriba la primavera.
Esclat de força, esclat d’il·lusió,
esclat de vida i de lluentó.
Entre mig de les branques més altes piulen els passerells,
I la cigonya torna, emmirallant-se en el cel des del seu niu
branques seques a l’hivern i font de vida a l’estiu.
Desperta l’alegria, desperta el sol
desperten les rialles, i mor el condol.
Els núvols pinten els colors del cel, rogencs, grocs.
La natura dibuixa mil tons a les fulles.
Lilós per arbres i per flors,
vermells per somnis i passions,
verds, marrons, ocres i blancs
en un racó del parc, el sol i la lluna es donen les mans.
Les fades canten boniques cançons
amb lletres que parlen d’homes i d’amors.
Els follets s’amaguen sota l’arbrat,
disbauxa de perfum i d’harmonia
ja reneix la primavera al parc.

Roser Díaz Martín

 

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.