Cuina de Convent
Fra Valentí Serra de Manresa
La pebrera o pebrotera (llat. Capsicum annuum; cast., pimiento ) i també la bitxera (llat., Capsicum frutescens; cast., guindilla, chile) procedeixen del centre i sud d’Amèrica. Ambdues són plantes anuals que comencen a fruitar el mes de juny i al llarg de tot l’estiu.
El pebrot sol ser de gust dolç i amb notables propietats estimulants i digestives, mentre que el bitxo és enormement coent puix que conté capsaicina i, aquesta substància, aplicada a la pell, promou la circulació de la sang especialment en els casos de dolors reumàtics tal com en recull en una antiga recepta pairalesca, coneguda amb el nom de l’untura de les bruixes.
El pebrot i el bitxo se solen usar com a condiment —especialment en la salsa anomenada Tabasco— i formen part de les amanides. Pel que fa a les sements del bitxo, quan aquestes són ben seques, i una vegada mòltes, ens proporcionen el pebre de Caiena.
Sobre la manera de conrear la pebrotera a les hortes de casa nostra, els antics caputxins escriviren que: “Los pebrots, sembrats als últims de janer venen primerencs. Volen fer-se en llit calent de fems nous, y sobre de això s’hi posa un poch de terra bona, y llavors se cobreixen ab fem desmenussat, y si fa fred se tapa ab un canyís o ab palla. Los pebrots se plantan a la una cara del solch, a dos pams y mitg de planta a planta. Los pebroters vells se poden segar entre dos terras, guardant-los del fret, y lo any següent fan pebrots primerencs. La pebrotera borda, antigament, era tinguda per un contraverí general y en decocció té propietats sudorífiques y dioréticas” (BHC, Lo jardiner hortolá, III-9). A l’article vull parlar-vos, si a Déu plau, sobre les nombroses propietats de la trumfa o patata.
Fra Valentí Serra és arxiver dels caputxins