La mirada jove
Elena Bulet
En Gerard Cassola i Gusils és del barri de tota la vida. Des de petit, va voler vincular-se al món de la música. Amb 9 anys, tocava la flauta travessera, més tard, la guitarra i el baix elèctric (el seu principal instrument) i ara està aprenent el contrabaix. Tot i que va començar la carrera d’Estudis Clàssics a la Universitat Autònoma de Barcelona, va adonar-se ràpidament que només volia fer música. Aleshores, va preparar-se per a les proves d’accés a l’Escola Superior d’Estudis Musicals del Taller de Músics. Ara té 22 anys, cursa els estudis superiors en Interpretació de jazz i música moderna al Taller i, a més, toca a La Folie, un grup de música que va gravar el seu primer àlbum l’any passat.
La música per tu és un hobby?
Més que un hobby, sento que és el meu dia a dia. Diferencio entre el que és la meva feina, quan vaig de bolo o quan dono classes, el que són els estudis i quan toco per plaer. Però en total, potser estic vuit hores diàries tocant el baix.
Què t’ha aportat la música?
Una barbaritat. Si el meu camí hagués estat un altre, no seria la persona que sóc, ni sentiria ni pensaria com ho faig. El fet de poder estudiar al Taller de Músics, tocar i conèixer altra gent d’aquest àmbit… Són relacions que et fan créixer. Per mi, fer música és molt especial. És un producte que tu estàs creant allà mateix i que el públic ho rep i ho sent al moment. Quan fas música, tens al davant la reacció dels oients, només cal que els miris les cares.
El món de la música no és precisament fàcil… Mai has pensat que t’havies equivocat de camí?
Ho he pensat, però no és un motiu per abandonar. Al contrari, em dóna forces per continuar, seguir estudiant, seguir aprenent i millorar tot el que pugui. Cada vegada que penso que no estic a l’alçada, m’hi poso encara més.
Què sents quan toques el baix?
Quan toco, sento passió i ganes de viure al màxim el que estic interpretant. Intento sentir aquest ritme de les línies de baix, que en el fons és el que et fa ballar. Deixo fluir el concepte que sigui, l’emoció que surti. Potser és perquè de petit, la professora de flauta em deia que interpretés cada tema com si fos el millor del món i el gaudís al màxim.
Com vas entrar a La Folie?
Vaig entrar que el grup ja estava creat. Buscaven baixista i em van contactar perquè em coneixien del Taller. En principi, havia de ser només una actuació concreta, però en sentir el seu repertori, connectar molt bé amb la gent del grup i tocar amb ells, va acabar sent definitiu. Per mi, La Folie és emoció.
De quina manera et veus en un futur?
No sé què serà de mi, però no m’imagino fent res més que no sigui música o classes. Si no, què? M’agradaria seguir creixent amb La Folie, anar de gira i que agradem a la gent. Ara bé, és quelcom difícil d’aconseguir.
Alguna anècdota graciosa relacionada amb la música?
Fa anys, en una actuació a l’escola amb la guitarra, vaig passar força vergonya dalt de l’escenari… Enmig d’un tema, vaig trepitjar-me el “jack”, el cable de la guitarra. Es va desendollar i va deixar de sonar. Em vaig haver d’ajupir davant de tothom, tornar a connectar el cable, fer veure que no havia passat res, i seguir.
I de postres…
Color preferit: El negre.
Cançó preferida: Cada setmana en tinc una diferent. Ara mateix, diré “Why not?” de Néstor Giménez, però potser demà és una altra.
Un bon llibre: Lo mejor que le puede pasar a un cruasán.
Millor record: Quan els meus pares em van comprar el meu primer baix. El vam encarregar per Internet. El fet d’arribar a casa, desembolicar-lo i veure’l allà…
Lloc que més t’agrada del barri: Tota la part de Via Augusta que va des de Santaló fins a la Bonanova, més o menys. Sento que és un tram especial: hi ha més espai, està l’escola de música…
