Opinió
Miquel Saumell (@MiquelSaumell)
La setmana passada es va produir un incident a l’exterior del Parlament de Catalunya. He llegit tres versions diferents sobre aquests fets, totes tres explicades per persones que suposadament ho van viure presencialment. Però tot i coincidir aquests relats en l’aspecte principal de l’incident, discrepaven en algun detall. La coincidència és que unes persones van escridassar una diputada que sortia de l’edifici, amb crits racistes. Es tracta d’una reacció totalment rebutjable, sense matisos de cap mena. El racisme cal condemnar-lo sempre i a tot arreu, i amb tota la contundència que calgui.
Els tres relats discrepen, però, sobre si els racistes anaven per lliure, eren infiltrats enviats per ves a saber qui, o formaven part del grup organitzat de persones que es trobava a l’esplanada amb l’objectiu d’expressar el seu suport a la presidenta del Parlament, Laura Borràs. Posteriorment, alguns polítics, de forma matussera, han pretès centrar el debat en aquest aspecte, però em permetran que jo no entri en aquesta trampeta. Jo no hi era i, per tant, no em posicionaré. I no ho faré perquè per mi aquesta discrepància és del tot secundària. La gravetat recau, com he dit abans, en els insults racistes.
S’ha acusat una periodista, autora d’un dels relats, d’haver publicat el seu article des de la militància política en el partit de la diputada escridassada, i ella s’ha vist obligada a aclarir que la seva militància a les joventuts del partit es va produir fa molts anys, quan era menor d’edat i ni tan sols havia entrat a la facultat de periodisme. Per mi aquesta explicació és suficient, i tanca un episodi que només hauria hagut de ser notícia per l’escridassada racista a la diputada i no per la pretesa militància política de la periodista quan tenia setze anys.
El meu posicionament sobre els periodistes i la militància política és molt clar: només els professionals que treballin en els departaments de premsa o comunicació del partit poden portar a la butxaca el carnet del partit. Els periodistes que treballin per lliure o per mitjans que suposadament són políticament transversals, no haurien de ser militants de cap partit, tant per preservar la seva pròpia credibilitat com la del mitjà per al qual treballen.
