13.4 C
Sant Gervasi
| Dissabte 26 de setembre de 2020 |

Pitances de frare: l’olla de pobres

Cuina de convent

Fra Valentí Serra

Fra_Valenti_foto petitaDe bell antuvi s’ha d’assenyalar que, etimològicament, el terme pitança, té el seu origen en el concepte pietat o pietança (plat de caritat); és a dir, aquella alimentació suplementària que se servia al refetor dels convents. Aquest origen etimològic lliga, d’alguna manera, amb la definició que ja donà en el llunyà 1611 Sebastián de Covarrubias en el seu Tesoro de la lengua castellana: “Llaman pitança la limosna que se da al sacerdote que dice la misa”. Més recentment, l’any 1948, Julio Casares, en el Diccionario ideológico de la lengua española, al terme pitança hi volgué donar un sentit molt més aproximat al que li aplicaven els frares i monges d’època moderna i contemporània: “Alimento cotidiano. Ración o comida que se distribuye a los pobres” [: pietança]. Ho perfila encara molt més el diccionari de la Reial Acadèmia: “Ración de comida que se distribuye a los que viven en comunidad”, mentre que el reverend Pere Labèrnia (†1860), per la seva banda, en el Diccionari de la llengua catalana volgué indicar que, pitança, és “Tota vianda que no és pa ni vi; és la posada de carn, cansalada, ciurons o mongetas y verdura. Olla”, i àdhuc recull l’expressió “Pitansa
doble
: lo estraordinari que se sól donar en algunas comunitats en dias clássichs” [: alimentació suplementària de pietança, o plat de caritat] com era, verbigràcia, el primer plat, o entrant, servit als convents caputxins en algunes festes com a pitança que, en alguns casos, era una menja elaborada amb naps cuinats.

En els convents de caputxins d’arreu d’Europa es preparava, cada dia, la popular “olla dels caputxins” o, també, “sopa dels pobres” que, a més de servir-se al refetor dels frares, també se solia repartir a la porteria a benefici dels necessitats de les poblacions i dels pidolaires que s’hi trobaven de pas. Aquesta “sopa dels pobres” era força ben condimentada i era molt semblant a l’escudella que es menjava en les cases pairals de casa nostra. Una de les antigues receptes ens indica la manera de cuinar-la: “Posa la olla al foch ab lo caldo, y quan bulli tira-hi algun nap, algun ull de col blanch y de tota mena de verdura, y tot capolat. A més, hi tires castanyas, cascabellitos, prunas, un puny de mongetas y altre de ciurons; y això primer quan sia perbullit, posa-hi també bossins de codonys y cabeças de alls senceras, espècias, y safrà al últim. Y en havent bullit tot assò un quart [d’hora], tira-hi lo arròs y adverteix que, cada lliura de arròs té de correspondrer una maitadella y mitja de caldo, y quan hage que lo arròs bulli, tira-hi els fideus; a no ser que fossen dels més grossos, que en est cas tira’ls-hi ab lo arròs junt, que los fideus fins ab un bull ja són cuits, y per assó no aprofitan posats ab verdura. Després, al cap de un quart que lo arròs bullirà, treu la olla del foch, y posa-hi lo safrà, y fes que la olla reposi un quart llarch; al cap d’un quart vaja a taula, y mira primer si està entremig de clara y espessa; si és massa espessa tira-hi del caldo que te ha quedat, si és massa clara escorra algo de caldo”; (Cuina caputxina, 45). A l’article vinent us vull parlar, si a Déu plau, del pairalisme de la cuina caputxina.

Publicitat

Fra Valentí Serra de Manresa és l’arxiver provincial dels caputxins de Catalunya

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.