Opinió
Mertxe Fernández
«Necessito un informe que digui…».
Aquest és un inici de sessió habitual després d’haver visitat un menor d’edat, d’entre quatre i onze anys, durant no més de mitja hora.
Ho veus venir. Ho intueixes… Ho saps. Els pares es troben en procés de divorci i… quina arma és millor que els seus fills?
Són casos en els quals el pare o la mare –excloent: l’un o l’altra, mai junts, perquè es tracta d’una guerra- porten els fills a la consulta per tal que una psicòloga pugui donar fe de com de malament es porta l’altre progenitor amb la criatura, de la poca cura que en té, de la poca estima que li ofereix, del poc temps que li dedica…
Però el pitjor de tot no és això, que bé podria ser cert, sinó que, tal qual arriben a la consulta, una sessió abans de dir-me que necessiten l’informe, vomiten, literalment (i davant del fill o la filla) tot l’odi que senten cap a la seva exparella. I no només això: per acabar de fer patir els nens als que presumptament estan intentant defensar i protegir, comença una autèntica creuada contra l’altra progenitor, en la qual fins i tot expliquen com, quan i amb qui va ser infidel, o que no li passa la pensió, o que es gasta el sou en cerveses en lloc de pagar les extraescolars, o que porta el nen sense dutxar o sense sopar, o que la roba amb què l’ha vestit està trencada i no és la mateixa amb la qual havia «entregat» el nen. Sí…»entregat». Perquè els nens s’entreguen i es retornen…
I tot això sense entrar en el que menys suporto: la fiable transmissió d’informació.
—»Digues-li!! Digues-li a la «doctora» – perquè fins que no els dus la contrària ets la doctora- què vas veure l’altre dia? Sí… allò que em vas explicar que va fer!» o «Digues-li!! Digues-li a la «doctora» què et va contestar (o què et va fer, o què el que sigui)! Coses de les quals, en el fons, l’infant ni tan sols n’era conscient.
—»Ja ho veu, doctora… Necessito un informe que digui…»
És realment vergonyós i indignant. Com es pot fer bandera de com s’arriba a estimar un fill al mateix temps que se li infligeixen unes ferides que, en algunes ocasions, trigaran a cicatritzar i mai, mai, s’oblidaran?
Amagat dins aquesta falsa protecció, el que hi ha és ressentiment, amargor, rancúnia, ofensa, venjança… Però res que tingui a veure amb el benefici real d’aquell fill que paga les conseqüències que els seus pares no hagin sabut posar-se d’acord d’una forma civilitzada, mirant pels interessos dels menors en lloc de mirar únicament les seves pròpies ofenses.
Coneixeu el cas del judici de Salomó i les dues mares? Doncs si jos fos Salomó, la custòdia li donaria a aquell que fa patir menys el fill, no a aquell que, de forma desmesurada, fa veure que vetlla pels seus interessos quan, en realitat, el que vol és guanyar la guerra contra l’exparella.
Mertxe Fernándex és psicòloga clínica.
