L’art d’observar
Pau Farràs Ribas
En les ciències humanes, encara que sembli una contradicció, observar ens ajuda a veure allò que a simple vista no veiem, allò que no és aparent. L’antropòleg, per exemple, mitjançant el treball de camp —que es basa en l’observació— sap llegir els rastres identitaris d’un grup humà a través dels silencis, de la gestualitat, del condiment utilitzat o rebutjat en un àpat, del lloc ocupat en un sala. Un altre exemple: el psicòleg, mitjançant l’observació del joc infantil, és capaç de veure la por d’un infant i de trobar indicis per entendre el seu plor. I és que l’observació justament és útil, com a mínim, en aquests casos: d’una banda, quan volem comprendre aquells actes quotidians en què no hi ha paraules o aquestes tenen sobretot un component ritual o simbòlic. D’una altra banda, quan les persones a les quals ens volem acostar no tenen la capacitat d’utilitzar-les, bé perquè han perdut la facultat d’emprar-les, tal com passa en determinats estats de malaltia mental o de demència; bé perquè no en saben o n’estan aprenent, com és el cas dels infants. Recordem que ‘infant’ ve de la paraula llatina infantis, composta de la negació in- i d’una forma derivada del verb faris (parlar), és a dir: “no parlant”.
Voldria referir-me, aquí, a dues dones del segle passat que, entre moltes altres coses, podem considerar com a referents indiscutibles de la pràctica de l’observació per acostar-nos a les persones “sense paraules”: La psiquiatra i política italiana Marcella Balconi (1919-199) i la psicoanalista d’origen polonès Esther Bick (1901-1981). A mitjans anys cinquanta del segle passat, Balconi va promoure que les infermeres d’un hospital psiquiàtric del nord d’Itàlia destinessin part de la seva feina a observar els malalts mentals amb l’objectiu de poder arribar a captar i a comprendre, mitjançant una discussió conjunta, alguna cosa que els psiquiatres amb els recursos habituals no veien prou, com ara quines eren les seves necessitats com a persones, els seus desitjos o les seves preocupacions més profundes. També cap a mitjan segle passat, Bick va desenvolupar, des de la clínica Tavistock de Londres, un mètode específic d’observació de nadons en el context de la llar familiar. Aquest mètode, que va esdevenir un requisit per a la formació de psicoterapeutes infantils, es va incloure en el pla d’estudis de l’Institut de Psicoanàlisi de Londres l’any 1960 i ha estat, posteriorment, un bon referent en els abordatges terapèutics adreçats a la petita infància.
Aquestes dues dones, Balconi i Bick, van saber trobar models de treball útils per acostar-nos a la comprensió d’aquelles situacions en què no hi ha paraules i on l’observació pot aportar pensament i pot ajudar a trobar-les.
Pau Farràs Ribas, www.nodre.com
Fotografia destacada: Marcella Balconi
