Cultura
Fra Valentí Serra de Manresa
- El Jardí organitza un cicle de passejades guiades pel patrimoni arquitectònic de Sarrià-Sant Gervasi
- Arquitectura a Sant Gervasi, Sarrià i Vallvidrera: el nou llibre d’El Jardí
Jaume de Oleza, Arquitectura a Sant Gervasi, Sarrià i Vallvidrera. Passejades pel patrimoni arquitectònic. Presentació de Jesús Mestre. Pròleg d’Enric Steegmann. Barcelona, El Jardí, 2023, 175 pp.
L’autor d’aquesta monografia és un expert arquitecte que coneix a fons la història i l’evolució dels edificis més emblemàtics del districte barceloní de Sarrià i Sant Gervasi i que ara, amb la present guia, ens proposa unes suggeridores i engrescadores passejades pel patrimoni arquitectònic; un camí urbà que caldrà efectuar amb mirada atenta pels carrers de la Bonanova, el Galvany, el Putxet i el Farró, les Tres Torres, Sarrià, Vallvidrera, i també per indrets de les Planes i el Tibidabo. L’autor, d’una manera molt encertada, ha reeixit captar l’essència i la personalitat pròpia de cadascun dels 161 edificis ressenyats i que són descrits per barris i amb un ordre cronològic.
També s’aporten fotografies antigues i actuals junt amb notícies biogràfiques sobre l’arquitecte, sobre la ubicació de cadascun dels edificis, data seva de construcció i, també, sobre aquelles característiques pròpies que els hi donen un especial valor patrimonial. Dels edificis ressenyats, més enllà d’obres conegudes i molt emblemàtiques, com el monestir de Pedralbes, una joia gòtica, (pp. 106-107) i la Torre de Bellesguard, una construcció que entre 1900 i 1909 Antoni Gaudí aixecà sobre les ruïnes d’un antic castell medieval que l’any 1408 havia fet bastir el rei Martí i que, precisament, encapçala les obres descrites en el present catàleg (pp. 14-15), Jaume de Oleza ens descobreix un conjunt d’edificacions amb personalitat pròpia.
Destaca Casa Muntadas, construïda a l’avinguda del Tibidabo que l’any 1901 dissenyà Josep Puig i Cadafalch i que, precisament, en aquesta construcció d’estil pairalístic l’arquitecte abandonà el maó i la pedra vista -tan característics del modernisme- i optà per un arrebossat exterior que originaria l’anomenat Estil Blanc (veg. pp. 22-23); com la curiosa rèplica de l’Alhambra granadina construïda al carrer Berlinès de Sant Gervasi, una obra d’estil arabesc dissenyada el 1875 per Domènec Balet (p. 47); com la Casa Riudor al carrer Marià Cubí d’estil noucentista, que l’any 1927 projectà Lluís Bonet i Garí, deixeble d’Antoni Gaudí i continuador de les obres del famós temple de la Sagrada Família (p. 56); com la bella estació del funicular de Vallvidrera, una peculiar obra modernista que el 1906 dissenyà Bonaventura Conill (p. 159); o bé com l’emblemàtica Torre de les Aigües del Tibidabo que el 1904 construí Josep Amargós on “el revestiment de pedra de Montjuïc, que contrasta amb l’obra vista, li dona un caràcter cridaner i vistós al conjunt” (p. 162), etc.
Al llarg de llibre també s’esmenten alguns dels edificis més antics conservats en el districte com ara el palau dels marquesos de Sentmenat edificat al final del passeig de Santa Eulàlia -al costat del Desert de Sarrià, on des del 1578 hi havia el convent de caputxins- una residència per a nobles construïda a partir de la remodelació del Mas Teixidó, del segle XIV, que més tardanament, en el segle XVIIi, el mestre d’obres Andreu Bosch reconvertí en un palau per als marquesos de Sentmenat (veg. pp. 108-109); com ara Can Gironella, una antiga torre sarrianenca abans dita de Sant Sever que es remunta al segle XVIII i que, l’any 1886, la venerable Dorotea de Chopitea adquirí per a la fundació de les religioses salesianes (p. 140); com la Casa Vidal, ubicada al número 109 del carrer de Saragossa, una obra d’estil neoclàssic dissenyada el 1851 per Miquel Garriga i Roca, arquitecte que, poc abans, en el 1847 havia construït l’edifici originari del Gran Teatre del Liceu. En el llibre també es mencionen algunes construccions catalogades com a bé cultural, però que en el moment present es troben en un estat deplorable com és, per exemple, el cas de la Casa Tosquella, bastida al carrer Ballester núm. 9 del Putxet, una obra d’estil modernista amb connotacions arabesques que l’any 1906 dissenyà l’arquitecte Eduard M. Balcells amb “un resultat espectacular i una riquesa formal fora de tot dubte” (p. 96).
Felicitats a l’equip d’El Jardí
Felicitem a tots els que han fet possible aquesta magnífica guia arquitectònica: al seu autor Jaume de Oleza, al fotògraf Frederic Esteve, al col·leccionista Carles Macià que amb les seves velles i expressives postals ens transporta a irrepetibles visions dels edificis en èpoques passades i, principalment, regraciar a Jesús Mestre pel fet d’impulsar i coordinar l’edició i per haver-la enriquit amb notes històriques de gran precisió sobre la parròquia i els masos de Vallvidrera (pp-152-154), sobre Ca l’Elias de les Planes (p. 163), sobre la Colònia Busquets (p. 164) i les cases d’autoconstrucció en els barris de muntanya als entorns de Vallvidrera (p. 167); sobre les torretes del Putxet (p. 92) i les casetes sarrianenques de Bosch i Canet (p. 112); sobre algunes cases senyorials de Sarrià com ara Can Llança, Can Margenat, Can Canals (pp. 111-112), Can Gironella (p. 140), la Casa Farriols (p. 145) i àdhuc amb valuoses informacions sobre la reforma i ampliació del mas de Ramona Castellnou, de renom ‘la nena Casas’ (p. 141) i també amb unes ajustades precisions històriques sobre l’edifici del Teatre de l’Orfeó Sarrianenc (p. 131).
No cal que manifesti als lectors d’El Jardí que l’obra ressenyada és un llibre molt adient per triar el dia de Sant Jordi i, després, gaudir-lo i fullejar-lo durant aquesta primavera i estiu amb passejades familiars organitzades pel diari a l’hora de la fresca i, així, descobrir, o redescobrir, algunes de les 161 edificacions ressenyades per Jaume de Oleza que, sense cap mena de discussió, són veritables joies patrimonials i que, malauradament, massa sovint, ens passen desapercebudes.
Fra Valentí Serra de Manresa és arxiver dels Caputxins de Sarrià
Arquitectura a Sant Gervasi, Sarrià i Vallvidrera: el nou llibre d’El Jardí
