Opinió
Mertxe Fernández
Sí! Que dolents, rebels i maleducats arriben a ser els joves dels nostres dies! No saben estar, contesten malament, no fan cas, no respecten, i ni tan sols tenen una figura d’autoritat… I quant a l’esforç… el mínim: la llei del mínim esforç! Desendreçats, destralers, egoistes, no valoren res, els valors s’han perdut… I com aquests, mil i un adjectius més que els desqualifiquin. Quants cops m’arriben a la consulta uns pares desesperats dient, gairebé textualment: “Aquí te’l/la deixo, a veure si tu pots fer alguna cosa, perquè jo ja no puc més!” Ja està! Sentenciat!
I, als qui pensin així, els faig la pregunta següent: heu pensat qui és el responsable de què aquests suposats “joves inhumans” siguin com són? No em val la resposta fàcil que és el sistema educatiu i les escoles. Els responsables som tots! Nosaltres, la societat, però molt especialment els pares. Som nosaltres els que estem creant aquests, repeteixo, suposats, “joves inhumans”.
Ho veureu molt més clar amb un exemple. Com pot un mestre educar un nen que es comporta malament a l’escola si, després d’un càstig o una reprimenda, en el millor dels casos arribarà el pare o la mare a queixar-se als professors perquè “li té mania”?! Per no dir quan ja amenacen de denunciar al professor. I, encara que us sembli mentida o exagerat, el que acabo de dir s’apropa molt a la realitat.
Com pot un nen creure en l’autoritat si no sap el que és? La feina dels nens i nenes (adolescents després) és veure fins on poden arribar. Intentaran, des de ben petits, esbrinar on estan els seus límits, i resulta que no en tenen! Poden fer el que vulguin. I no només això, sinó que aprenen que l’adult potser crida, s’esvera, s’enfada… però que això no té conseqüències, que no passa res! Que al final, faran el que ells vulguin. O el que encara és pitjor, aprenen que ells manen!! Ara bé, el que no podem fer és culpar-los a ells dels nostres errors i del fet que nosaltres no hàgim sabut educar-los.
I, per si hi ha temptacions… he de dir-vos que no cal educar amb mà dura i clatellots: es pot educar, perfectament, des del respecte, amb allò tan difícil d”amb fermesa però amb afecte”. Perquè sí: educar és molt cansat i difícil, però és la nostra tasca i, per mil raons (es treballa molt fora de casa, es té poc temps, els altres ho fan, no se sap dir no…), se supleix la manca de temps amb donar tot allò que ens demanen, especialment en el pla material. Perquè és més fàcil cedir que enfrontar-se, perquè és més fàcil cedir que sentir-los, perquè és més fàcil cedir ara que pensar en el demà. Recordo, com si fos ara, quan a un pare li vaig dir que castigués el nen sense patinet el cap de setmana pel mal comportament que havia tingut a l’escola i em va contestar: “Sí home!! I aguantar-lo a casa de morros tot el cap de setmana!”
Però, a més, per posar alguns exemples, són molts els joves del nostre barri que durant aquesta pandèmia s’han ofert altruistament a ajudar a qui ho necessités; són molts els joves que marxen fora a fer tasques humanitàries; són molts els joves que participen en agrupacions i ONG com a voluntaris; són molts els joves que lluiten contra les injustícies socials; són molts els joves que es preocupen per un planeta millor… I com aquests, mil i un exemples més que els qualifiquin.
Així doncs, la pròxima vegada que penseu en els joves dels nostres dies de forma pejorativa, penseu també per què són com són i qui n’és el responsable.
