Dissabte 20, juliol 2024
29.9 C
Sant Gervasi
29.9 C
Sarrià
Publicitat

“Que els bombin”

"Un pacte postelectoral hauria de ser una suma d’electes que es duu a terme pel bé de la ciutadania, no un joc pervers per mantenir poder, càrrecs i sous", l'opinió de Marta Royo Espinet

Publicat el 10.7.2023 8:50

Opinió

Marta Royo Espinet

El dissabte disset de juny va ser un dia trist per a Barcelona. No només perquè qui havia de ser alcalde, Xavier Trias amb el suport dels regidors de la llista d’Ernest Maragall, no ho va ser, sinó per com no ho va ser. En democràcia no tot s’hi val. Si bé els pactes estan del tot legitimats i som un país on no sempre governa qui guanya les eleccions -val a dir que s’hauria de poder revisar la llei electoral, com a França, on el sistema és a dues voltes-, el que va passar el disset de juny, al meu entendre, no fou transparent, ni de bona fe, ni lleial. De cap de les maneres. Un pacte postelectoral hauria de ser una suma d’electes que es duu a terme pel bé de la ciutadania, no un joc pervers per mantenir poder, càrrecs i sous. Ell primer que comunica el nou alcalde, Jaume Collboni, ni 24 hores després de ser investit alcalde, és que manté els càrrecs i els sous de l’Ajuntament valorats en 1.500.000 €.

Publicitat

El que va passar fa unes setmanes a Barcelona fou una diabòlica aliança a tres bandes per destronar -o desnonar, paraula que potser els qui ara manen entendran millor- el polític que legítimament havia de ser alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Trias, que, per recordar-ho, al districte de Sarrià-Sant Gervasi va treure el 40% dels vots i 10 consellers municipals.

Publicitat

Una aliança a traïció per dos motius:

  1. Xavier Trias i el seu equip es van assabentar del nou pacte a tres bandes, per la ràdio i minuts abans de les cinc, quan tot ja estava dat i beneït.
  2. Entren al pacte els comuns, que dies abans havien baixat del vaixell, de moment, sense entrar al Govern -veurem quant dura aquesta nova paraula d’honor; Wait and see…- i el Partit Popular, quan Daniel Sirera havia mostrat una duresa absoluta i infranquejable contra Colau i Collboni durant tota la campanya electoral, a conseqüència de confondre ciutat (Trias per Barcelona) amb independentisme (Junts per Catalunya).

I com entomen això els votants dels artífexs del pacte? Si entenem un partit polític com una marca -així és i així serà-, un partit ha de tenir la capacitat de satisfer necessitats concretes dels seus votants.  Un partit, com una marca, transcendeix aspectes funcionals, i es relaciona amb els seus votants com algú que els entén, que sap el que volen, i que tenen propostes perquè visquin millor. Un partit, i per tant una marca, no pot oblidar que els electors tenen sentiments, confien en valors com l’honradesa, el respecte i la transparència. I, quan una decisió tan important com la del disset de juny es pren a correcuita i sense cap reflexió profunda -i per anar “en contra de”, no “en construcció” o” en pro de”-, un partit pot patir danys irreparables que poden deteriorar greument la confiança d’un poble. Normalment, esperem força dels que més estimem, dels que més confiem i dels que sentim més propers. Com diu la cançó “mentre més alt volem, més ens dol la caiguda”. Si una asseguradora, un banc, una línia telefònica o una companyia aèria ens deixa penjats, sempre pots canviar de marca. Quan qui et deixa penjat és el teu partit polític, ho sents com la pitjor punyalada a l’esquena. Aquí ho deixo per a les eleccions del vint-i-tres de juliol.

“M’apassiona la política sense punyals per l’esquena”

Dit això, els qui em coneixeu sabeu que soc una dona treballadora, amb valors contundents i de fermes conviccions i que estima Barcelona -però Sarrià més-. També sabeu que m’agrada, diria que m’apassiona, la política. Això sí, la política ben entesa, la política sense punyals per l’esquena, la política al servei del poble. Per tant, treballaré, a tort i a dret, perquè la nostra ciutat tingui allò que es mereix, que no és res més que el que decideixi, de debò, la ciutadania. Més enllà dels despatxos. Com? Posant-me a disposició del poble de Sarrià i de la ciutat de Barcelona, de moment, fent d’altaveu de què va passar el disset de juny.

Apa, “que els bombin” i a seguir!

Marta Royo Espinet és publicista i CEO de Mosaiking Comunicació

Publicitat

Subscriu-t'hi

Dona suport al periodisme cooperatiu i de proximitat



PDF per 35€ l'any
PDF + PAPER per 50 € l'any

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.