El Faristol
Eduard Sant Chalois
A simple vista, quan parlem d’espectadors de música moderna, podem pensar que hi ha un únic perfil: persona que ha adquirit una entrada, escolta, gaudeix, canta, balla i ovaciona als artistes en qüestió. Tot força neutre.
Tanmateix, no tot és tan neutre i “subespècies de públic” s’ajunten regularment en els concerts. Aquest és el tema que us desenvolupo, amb un punt humorístic, aquest mes. Endavant doncs:
Clàssic: amant de la música, educat i que segueix els patrons tradicionals de com comportar-se en un concert: escolta, gaudeix, canta, balla i ovaciona quan pertoca.
Palmeros: A Barcelona en trobem forces d’aquesta subespècie. Poden ser homes i dones que a la mínima que poden, encara que l’artista no ho demani i/o moments emotius íntims musicalment, decideixen seguir el ritme a base de ‘palmes’ amb l’objectiu que siguin corals.
Fan: Encara que el concert sigui en sales d’aforaments petits o amb entrades numerades, la primera norma del fan és ser-hi a l’obertura de portes per tal d’ocupar estratègicament les dues primeres files. No només ho fa per viure i veure els seus ídols a mig metre de distància, sinó també a la recerca de saludar-lo, tocar-lo, cantar o ballar amb ell (si es presta) així com recollir obsequis de la banda ja siguin els setlists com altres objectes fetitxes. Per últim, un fan explica orgullosament quantes vegades l’ha vist en directe ja sigui en aquesta gira com al llarg de la seva vida.
El fotògraf o càmera amateur: Gaudeix virtualment del concert perquè s’hi
passa la gran majoria del temps o fotografiant per després penjar-ho a les xarxes socials.
L’insistent: Des de l’inici, entre cançó i cançó, reclama un tema en qüestió, sigui a viva veu o fins i tot amb cartells elaborats per ell mateix.
El veterà: És igual que ho comenti als seus amics o persones del seu voltant, li encanta explicar com va descobrir el grup en qüestió quan eren pràcticament uns desconeguts.
El tècnic: Fila sempre prim en aspectes concrets ja siguin musicalment com fins i tot la sonoritat o els jocs amb els focus.
El gracioset i/o borratxo: És impossible evitar-los. Sempre hi són amb els respectius perills que comporten per a la concentració de la resta d’espectadors.
Els “gurbs”: Format per un grup de gent que “misteriosament” han arribat allà. Els importa molt poc el concert i es passen tota l’estona xerrant com si estiguessin en un bar normal o al saló de casa seva. Potser aquest nom és un homenatge al personatge de la cèlebre obra d’Eduardo Mendoza?
Els “tonys maneros”: Soni el que soni ballen i fins i tot conviden al respectable a acompanyar-los com si tots els concerts fossin una revetlla.
Els mitòmans/periodistes amateurs: Ho observen tot, molts d’ells tenen blogs musicals, tuitegen comentant el concert en directe i fins i tot alguns porten llibretes per prendre’n notes.
Els “tribunerus”: No només a can Barça es troba la figura dels “tribunerus”, als concerts n’hi han forces. Últims a arribar i passi el què passi decideixen marxar (aplaudint això que no falti) just quan l’artista en qüestió s’acomiada per primer cop perdent-se els bisos.
Fins aquí aquesta radiografia del tipus d’espectadors. Segurament més d’un de vosaltres es veurà autoreflectit o en coneix diversos. Us hi heu trobat identificats?
