Gent del Barri
Carlos Monfort
Rafael Antonín, més conegut com a Rafuel, és un foodie i ‘instagramer’ veí dels voltants de la plaça Adrià, que compta amb més de mig milió de seguidors a la xarxa. Apassionat de la cuina, assegura que això tan sols és un hobbie, i que mai ha pensat a crear el seu propi restaurant: “És molt esclau”. Fa vídeos de 30 segons perquè considera que són més atractius pels joves, i perquè així no se’ls consumeixen les dades mòbils. Tot va començar quan va cridar a la seva família per a dinar a través de Facebook. La resta, és història.
Fa anys que viu a Sarrià – Sant Gervasi.
Molts. Vaig néixer al Carrer Capità Arenas. Després vaig anar a viure al carrer Ganduxer i més tard a Muntaner, on ara visc. Sento que és el meu districte i el defenso. Són moments difícils i hem de valorar el que tenim.
Com ara?
La seguretat. És un barri molt segur i sempre he anat sense por. Passegem tranquil·lament perquè ens sentim com a casa. A més, mai hi ha xivarri a les nits. Muntaner és molt sorollós de dia, però a partir de les nou de del vespre és totalment silenciós. Això és el que m’agrada.
“Sento que Sarrià-Sant Gervasi és el meu districte”
El silenci.
Mai hem sigut un barri pendent del turisme, tot el contrari. Som un barri residencial, i allà on vagis ho veuràs. Hi ha botigues locals per a gent del barri; a mi ja m’està bé que sigui així.
“Som un barri residencial, i allà on vagis ho veuràs”
Ha pensat mai a marxar?
Fa 20 anys vaig pensar a marxar a Santa Maria del Mar: hi estaven fent uns pisos nous molt macos. Vaig anar a visitar-los un dia a les set del matí i em vaig trobar amb tota la brutícia i la poca accessibilitat del transport, tant públic com privat. Hagués tardat molta estona a anar de l’escola de les meves filles a la feina, a més que sempre he valorat que poguessin anar a l’escola a peu i que jo pogués anar a peu també a la feina.
Qualitat de vida.
La guanyes fent aquestes petites coses. Sempre he sabut que si tardava un quart d’hora en arribar a la feina, guanyava entre set i vuit hores de transport a la setmana. Això és una jornada completa. A més aquí podem dinar a casa.
Un barri accessible.
Agafo el cotxe al matí, el deixo a mig matí i ja no el torno a agafar. Puc anar al mercat caminant. Visc en un barri amb merceries, drogueries, forns, rostisseria… Això és un barri, un barri amb esperit de poble. Això és qualitat de vida, un barri tranquil i còmode.
“Els restaurants tampoc et donen res excepcional, però entenc que la gent gaudeixi sortint a dinar fora”
Em temo que sempre ha dinat fora de casa per motius de treball.
M’he dedicat a la venda del petroli tota la vida, i això comporta viatjar molt. Ara, però, dino gairebé sempre a casa. M’agrada més dinar, fer un quart d’hora de migdiada i sortir de casa pentinat que no pas anar a dinar fora. Els restaurants tampoc et donen res excepcional, però entenc que la gent gaudeixi sortint a dinar fora.
Diuen que som un bon barri en l’àmbit de la restauració.
Tenim uns restaurants molt bons. Però per ser bo no cal tenir estrelles Michelin. El meu restaurant preferit és el Tram Tram de Sarrià. Tenen una cuina sensacional, un espai entre taules molt gran, i la taula té unes estovalles de fil magnífiques.
A Sarrià-Sant Gervasi hi falta…
No acabo d’entendre l’augment de carrils bici per llocs on gairebé no passen bicicletes. Entendria un tracte diferencial si de veritat hi passessin bicicletes, però no és així. Estem davant d’uns polítics que no fan cas i només roben.
Polítics que roben?
No vull dir que robin en el sentit literal de posar la mà al calaix, sinó que no es presenten al treball, com aquell francès que va venir a “salvar Catalunya”, ni es comprometen a fer el que van dir que farien. No se’n cuiden de com estan els carrers de la ciutat, i aquí tots paguem uns impostos, com el de la circulació.
“Aquest recel que tenim envers la política és perquè tots ens sentim enganyats”
Està descontent amb la política actual?
Fa deu anys que les autoritats no gestionen ni administren; estem més pendents de fer manifestacions. Si critiquem i insultem constantment a aquell que ens ha de donar diners, té sentit que no ens els vulguin donar. Per això han marxat les grans empreses i els bancs, i això em molesta especialment. Suposo que aquest recel que tenim envers la política és perquè tots ens sentim enganyats.
Fins fa poc bars i restaurants van haver de tancar de nou.
No podíem fer un confinament com el del mes de març perquè no hi ha diners, però em temo que això era un semi-confinament. Hi ha coses que no estem fent bé: no pot ser que sigui obligatori anar amb mascareta pel carrer però que quan entris a un bar te la puguis treure al costat de 15 persones prenent un cafè. Em sap greu dir-ho perquè tinc molts amics que viuen de la restauració i ho estan passant molt malament, però alguna cosa s’havia de fer: “Quedem-nos a casa!”
“El primer cop que algú entra al teu bar o restaurant et ve a fer un examen”
És seriós o escèptic amb el virus?
La meva néta va néixer durant el confinament. No la vaig veure físicament, sinó a través del mòbil, i no em va passar res. Els hospitals estan per cuidar els malalts i no els familiars. El bateig va ser a Santander, i jo no hi vaig anar perquè no volia estar a un hotel on han dormit altres persones i tocar les mateixes coses que ells han tocat. La tecnologia ha avançat tant que tenim la possibilitat de veure la nostra família on sigui i com sigui, així que no suposa cap problema.
Col·labora amb diversos establiments del barri i fins i tot ha fet que la gent vagi expressament a provar els seus productes, com les Mantequerias Pirenaicas al carrer Muntaner.
Hem posat de moda les Mantequerias Pirenaicas. Vam fer el seu Instagram junts. Han fet coses molt ben fetes i les han sabut mantenir. L’educació dels seus cambrers -molt important-, un bon cafè, bon pernil, bones truites i bon pa. No té altre secret. Sempre dic que el primer cop que algú entra al teu bar o restaurant et ve a fer un examen, el segon cop et posen nota i el tercer cop ja són clients.
“Convocar a les filles a sopar per Facebook era una forma de comunicació”
Guanyar-se el client.
Un mai és client el primer cop que entra a un lloc. Si tu no aconsegueixes que torni, has fracassat.
El barri s’ha guanyat la seva confiança.
Cada dia i des de ben d’hora! Vaig al gimnàs cada matí, al carrer Anglí. És un gimnàs molt petitet i agradable d’una parella que han estat tres cops campions de pole dance, una mescla de dansa i gimnàstica. Jo vaig a fer pilates, entre dos i tres cops a la setmana.
Com va començar tota la bogeria mediàtica?
En separar-me de la meva dona, vaig anar a viure amb la meva germana. Un dia vaig convocar a la família a través del Facebook perquè vinguessin a dinar.
“Mai vaig voler de fer de pare dins la xarxa, sempre ho feia de broma”
Va funcionar?
Em vaig adonar que aquesta era la manera que tenia la gent jove de comunicar-se. Vaig veure que molts pares s’havien registrat a Facebook per mirar què publicaven els seus fills. Jo mai vaig voler de fer de pare dins la xarxa, perquè no hi pintava res. Sempre ho feia de broma, així no feia mal a ningú. La gent de fora de casa que veia les publicacions reia i les meves filles venien a sopar. Era una forma de comunicació.
Té un compte a Instagram amb mig milió de seguidors.
Aquest compte pot influir en una botiga com Sacha, que són gent del barri. Sempre em fan preguntes.
Quina és la clau del seu èxit?
La interacció amb els seguidors. He de tindre’ls contents perquè, al cap i a la fi, jo publico el que ells volen veure. Això és possible gràcies al fet que hi ha una comunicació fluida. També el fet de fer vídeos curts de 30 segons, perquè els joves no consumeixin gaires dades mòbils.
“La interacció amb els meus seguidors és clau: publico el que ells volen veure”
Està en plena expansió i de sobte arriba una pandèmia mundial en la qual a la gent li dona per cuinar. Ha notat un canvi?
Només una mica. M’he organitzat per fer el meu vídeo diari, però també faig altres coses: fotografia, edició de vídeos, vídeos en directe… Durant el confinament, molta gent em va demanar vídeos personalitzats per fer venda online. És molt dur perquè tothom que té un restaurant o un bar ha hagut de patir molt.
Va treballar bastant així durant el confinament.
Més que abans de la pandèmia. Em llevava, deixava l’habitació ordenada, em dutxava i em vestia. A les vuit sortia a comprar el pa i a llençar les escombraries i anava a la pastisseria Sacha a fer imatges per al seu Instagram. Després ja no sortia en tot el dia, perquè passava la tarda cuinant, fent fotografies, fent directes d’Instagram, contestant comentaris i correus… Després a la tarda em posava una pel·lícula i em relaxava.
