Nomenclàtor
Jesús Mestre Campi
Al vessant oriental de la vall de Vallvidrera, al segle XVII hi havia l’extensa propietat del mas Castellví de la Riera o de Baix, situat a sobre mateix de l’actual estació de ferrocarril de les Planes. A principis del segle XVIII, aquesta heretat va passar al jove pagès Miquel Bartomeu Planas i Ametller, que tenia com a sobrenom ‘Rectoret’, ja que la família estava molt vinculada a la rectoria de Vallvidrera. Així, amb el temps, el mas Castellví de la Riera es va anar coneixent com Cal Rectoret.
Fins a finals del segle XIX la propietat va tendir a créixer, fins a arribar a uns 93 hectàrees. A partir d’aleshores, la propietat començà a segregar-se. Primer, el 1904, es va vendre unes 65 hectàrees a la societat anònima Sanatori del Tibidabo, del doctor Andreu i representada pel metge Joan Ribas i Perdigó, que volien fer un gran sanatori antituberculós a la zona. També una companyia canadenca, Catalonian Land Company, va comprar una peça per construir-hi l’estació de les Planes. Altres iniciatives particulars van comprar petites parcel·les on construir cases o torretes.
Mentrestant, l’antiga masia de Cal Rectoret s’anava deteriorant i el projecte de Sanatori només es va poder construir en part. Després de la Guerra Civil, part de la propietat de Sanatori i de les restes de l’heretat es van anar venent a altres propietaris, que van subdividir el terreny ens parcel·les i es van obrir un munt de camins de muntanya. Tot i l’abundància d’edificacions, el Plan de Ordenación de Barcelona y su zona de influencia del 1953 qualifica el sector del Rectoret de parc forestal, cosa que impedia el desenvolupament urbà de l’indret. El Plan Parcial del sector apeadero de Vallvidrera y las Planas, del 9 d’octubre de 1980, va permetre consolidar els vials fins aleshores oberts, prop de cinquanta, amb denominacions de carrers aprovats entre 1979 i 1981. El vial principal era el carrer Major del Rectoret, anteriorment conegut com la carretera Creu d’en Blau.
La situació actual propera a una urbanització il·legal, suposa problemes tant als nombrosos habitants de la zona com a la mateixa administració, per exemple pel manteniment urbanístic. Així i tot, no es troba una solució viable. I, de l’antiga masia que donà nom al barri, tan sols en resten uns murs en estat ruïnós.
