Societat
Natalia Parejo
- Només la meitat dels joves nascuts a Sarrià-Sant Gervasi continuen empadronats al barri
- Llogar un pis ja costa de mitjana 1.668 euros a Sarrià-Sant Gervasi
- Campanya de suport per fer front a una multa de 65.000 euros a la Buenos Aires
Organitzat per la plataforma en defensa de la Casa Buenos Aires, el dijous 25 de gener el Mercat Cultural de Vallvidrera va acollir una xerrada sota el lema ‘Volem viure aquí. Com fer front a la crisi d’habitatge a Collserola?‘. Els barris de muntanya de Sarrià-Sant Gervasi no són un cas aïllat, ja que la realitat és que les grans ciutats estan vivint un procés de gentrificació i mentre els sous es mantenen estables, els preus dels lloguers només fan que augmentar a tots els barris.
És per això que fa anys que diversos sindicats han unit forces per combatre els lloguers abusius i la creixent amenaça de desallotjaments, especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona. En aquest cas que ens ocupa, van participar en la taula de debat el Sindicat d’Habitatge del Raval, el Sindicat de Llogateres de Sant Cugat i el Sindicat d’Habitatge de Cassoles.
La crisi de l’habitatge també afecta les classes benestants
Cadascun d’aquests sindicats neix en diferents moments i en contextos molt diversos. És a dir, la vida quotidiana al Raval és possiblement molt divergent a la que es viu a Sant Cugat, però la problemàtica existeix en ambdós espais. De fet, els representants dels sindicats expliquen que hi ha casos en què hi ha famílies sense recursos econòmics que no es poden permetre un lloguer, però que, d’altra banda, hi ha famílies benestants a les quals els pugen el lloguer abusivament i tampoc poden fer front a la situació.
Això es tradueix en el fet que, tot i que poden haver-hi persones que provinguin d’escenaris molt diversos o inclús oposats, poden estar vivint una situació molt semblant, ja que es tracta d’un problema estructural en el sistema.
La lluita contra el ‘co-living’: un nou model de negoci immobiliari
Durant la trobada, el Sindicat de Llogateres de Sant Cugat va revelar un cas relativament recent en la seva localitat. La protagonista de la història és una immobiliària coneguda entre els veïns de la ciutat i regentada per una família santcugatenca que tenen com a propietat nombrosos pisos de lloguer. A hores d’ara, aquesta immobiliària no està renovant sistemàticament els contractes als seus inquilins, encara que alguns fa dècades que viuen allà. El motiu darrere d’aquest entramat és que estan estudiant un nou model de negoci anomenat co-living, on en comptes del pis sencer es llogaran les habitacions.
La immobiliària argumenta que està pensat per estudiants, ja que a la zona es troben diferents centres universitaris com ESADE o un dels campus de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC). “Ja hem vist que aquestes habitacions les estan llogant per 800 o 1.000 euros mensuals“, expliquen des del Sindicat de Llogateres de Sant Cugat.
Un altre problema al qual s’enfronten les entitats és la lluita contra els grans gegants del sector, ja que en aquest sentit, el marge d’acció d’un sindicat local és limitat. “Per exemple, quan es tracta de lluitar contra empreses de renom com el fons d’inversió Blackstone“, lamenten des del Sindicat d’Habitatge del Raval.
El difícil repte dels sindicats de “fer xarxa”
Paral·lelament, hi ha un repte molt rellevant, que és aconseguir que totes aquelles persones que acudeixen per assumptes personals als sindicats, vulguin adherir-s’hi i quedar-s’hi una vegada els seus problemes han quedat resolts. D’aquesta manera, defensen que seria més ràpid “construir una xarxa”. Encara que hi ha persones que s’hi queden i lluiten per la causa, d’altres veuen el sindicat com una mena de gestoria, i una vegada són ajudats no els tornem a veure més, coincideixen els responsables dels respectius sindicats.
Una lluita que no s’atura tot i l’huracà de desafiaments
Malgrat les dificultats i els obstacles, els sindicats d’habitatge han aconseguit posicionar-se com a referents dins dels moviments populars dels diferents barris, organitzant a la comunitat, però sobretot visibilitzant el conflicte i polititzant la situació que envolta tota aquesta problemàtica. Així i tot, la crisi de l’habitatge és només la punta de l’iceberg. “Quan una persona no pot permetre’s un lloguer, en moltes ocasions hi ha més problemes darrere, com una situació de violència en l’entorn o precarietat laboral”, exposa el portaveu del Sindicat d’Habitatge de Cassoles.
La crisi de l’habitatge a la capital catalana és un tema candent, i la unió dels sindicats i entitats pretén aportar llum sobre la situació, de manera que deixi de ser “un joc d’especulació, on el dret a l’habitatge és una mercaderia”. Sigui com sigui, la realitat que s’amaga darrere d’aquesta qüestió és punyent, incloent-hi desnonaments mentre la ciutat compta amb pisos buits, i mentre hi ha famílies en llista d’emergència que han d’esperar 4 o 5 anys a obtenir una resposta per part de les institucions pel que fa a l’obtenció d’un habitatge.
En aquest context, la lluita pel dret a l’habitatge no només es tracta de negociacions i demandes. Va molt més enllà, es tracta de comunitats, de famílies i d’històries. En moltes ocasions, estem tan acostumats a sentir aquesta mena de notícies, que veiem un desnonament com una cosa quotidiana. És per això que, dins d’aquest huracà de desafiaments, la tasca dels sindicats es converteix en un far de resistència que recorda que pas a pas, i amb la determinació d’una comunitat que treballa col·lectivament, és possible construir un futur on el dret a un habitatge assequible i segur sigui una realitat per a tothom.
