Salut
Pol Manà, psicòleg a la Fundació Uszheimer
Durant la vida, la majoria de les persones hem pogut escoltar molts cops els conceptes de demència senil o deteriorament cognitiu, i són aspectes que ens poden arribar a preocupar i afectar, però quan sentim per primer cop la paraula Alzheimer lligada a una persona estimada i propera a nosaltres, es desencadena una resposta negativa que directament l’associem amb por i neguit, i de seguida tractem de negar la realitat de manera involuntària, ja que costa molt acceptar el diagnòstic i tenir tolerància davant la malaltia.
Aquesta resposta negativa, en molts casos acaba desencadenant en un estigma, que ve donat sobretot pel desconeixement de la mateixa malaltia, la seva evolució, i els prejudicis que es poden anar creant de manera precipitada d’acord amb la desinformació, que aniran condicionant el mateix punt de vista.
Per a poder afrontar la malaltia, el primer que necessitem al llarg del procés és demanar ajuda i no voler afrontar el repte sense suport. Rebre assessorament, consell i acompanyament dels diferents professionals és indispensable, ja que durant tota l’evolució de la malaltia estaran relacionats amb aquest procés. Necessitem informar-nos sobre la malaltia i entendre els canvis als quals la persona malalta està sotmesa, i és necessari per adquirir eines i habilitats per a poder afrontar les dificultats diàries, i obtenir una bona qualitat de vida, tant per la persona malalta com per la persona cuidadora.
És indispensable veure a la persona malalta tal com és ara, sense pors ni amagar la realitat; no s’ha d’insistir en el fet que sigui com era en el passat, o que respongui i actuï com ho hagués fet abans de l’aparició i l’evolució de la malaltia. No voler posar nom a aquestes pèrdues de memòria, aquests moments que la persona es desorienta -tant pot ser en l’espai com en temps- o les badades que poden tenir en qualsevol moment puntual, fan que les persones, els familiars, i fins i tot els professionals, no reconeguin adequadament aquesta condició i, per tant, es redueixi la possibilitat de rebre el suport adequat per promoure una bona qualitat de vida i unes condicions favorables per a la persona amb Alzheimer i per als familiars i les persones cuidadores que l’envolten.
I és que el fet de parlar d’aquesta malaltia sense posar eufemismes, sense voler emmascarar la paraula Alzheimer i acceptar la realitat, és indispensable per a poder rebre ajuda, per informar-nos, aprendre i conèixer la malaltia, i per a poder afrontar la situació real.
