Història natural de Sarrià-Sant Gervasi II. Pedres de ciutat
Cristina Junyent
Les estructures urbanes són el resultat de llargs processos. Les solucions arquitectòniques de les construccions humanes històricament han volgut fer més suportables les fluctuacions climàtiques; certament, amb els materials que el medi oferia. Tanmateix, des de l’etapa industrial han tendit a reduir-se les diferències i s’han homogeneïtzat les formes i els materials. La transformació ha dut al domini d’estructures fosques de pedra, formigó i acer. I el paviment compactat, s’impermeabilitza amb asfalt negre. Ben mirat, rere aquesta uniformització s’hi amaga un passat geològic; conèixer-lo és essencial per prevenir riscos, gestionar recursos, construir de manera segura, protegir el patrimoni i preservar l’entorn natural.
Barcelona ha crescut mirant al Mediterrani entre el Besòs i el Llobregat. S’estén sobre dues grans unitats: Collserola i el pla. Collserola s’integra en el sector central de la Serralada Litoral, entre la serra de Marina i el Garraf. Paral·lela a la costa en direcció NE-SO —com la depressió del Vallès i la serralada Prelitoral— mesura 17 km de llargària i 6 d’amplada. Abans conegut com a Puig de l’Àliga, el Tibidabo (512 m) és el seu punt més alt.
Les roques que formen Collserola es van originar quasi exclusivament a l’edat paleozoica, ara fa entre 500 i 300 milions d’anys (Ma). Com en la primera meitat d’aquest període, la zona estava ocupada per mar, es van acumular sediments marins; en la segona, en xocar la placa eurasiàtica i l’africana, la pressió va transformar les roques sedimentàries en pissarres i gresos; i per intrusió de magma es van originar granits. Les roques més antigues es poden trobar en zones elevades de Barcelona fora del nucli urbà, Vallvidrera o Santa Creu d’Olorda.
“Les roques més antigues es poden trobar en zones elevades de Barcelona fora del nucli urbà, Vallvidrera o Santa Creu d’Olorda”
La serra va adquirir l’estructura ara fa uns 60 Ma, quan l’orogènia alpina va alçar cadenes com els Pirineus, els Alps o l’Himàlaia, també la Serralada Litoral Catalana i, per tant, Collserola. A partir que una serra es forma es veu sotmesa a l’acció de l’erosió, cosa que fa que llims, llots i materials detrítics de roques trencades sedimentin contínuament a les zones més deprimides, com ara valls i torrents.
Alineats amb la serra, i compartint origen, hi ha set turons englobats dins de la ciutat: la Peira, la Rovira, el Carmel, la Creueta del Coll, el Putxet, Monterols i Modolell. Mirant la diferenciació entre Collserola i els turons, és fàcil entendre que es troben separats per un solc del terreny; una falla tectònica que facilita el pas entre les poblacions del Baix Llobregat i les del Nord de Barcelona. L’antiga carretera d’Esplugues, que segueix pel passeig de la Bonanova i de Sant Gervasi cap a Horta, correspon a l’antiga carretera de Cornellà a Fogars de Tordera, al Montseny. Estalviava als viatgers d’entrar a la ciutat situada al pla.
Sarrià es troba entre les corbes de nivell 100 i 200 m, a la falda de Collserola, en un relleu accidentat com fa palès el nom que van donar al carrer de Ja-hi-som, a mitjana altura entre la carretera de les Aigües i el Coll de Vallvidrera, en la drecera fins al funicular. Tanmateix, s’hi feien bons conreus, com fan palès les comunitats religioses establertes pel territori.
“Només cal educar l’ull per a veure restes de petxines, ostres, caragols o crancs, companys quotidians a les façanes”
El Pla de Barcelona mesura uns 5 km d’amplada i 11 km de longitud; i ocupa 102,16 km² de superfície, suaument inclinada cap a mar. Comença a la rodalia de Sant Feliu de Llobregat i arriba fins a Badalona. Està solcat per un sistema de falles esglaonades que descendeixen en direcció a l’actual línia de costa. Antigues com les roques de Collserola, fa entre 25 i 2 Ma sobre elles s’hi van dipositar sediments marins. A Montjuïc o el Mont Tàber aflora abundant registre fòssil marí i botànic, a més de llims, gresos i margues. Les pedreres de Montjuïc mostren la importància dels materials de construcció, que connecten la història geològica de la muntanya fa milions d’anys fins a la construcció de la ciutat al llarg dels segles, des de temps ibers fins al final de les explotacions el 1957.
Una part desconeguda d’aquesta història es troba palesa a moltes façanes del districte. Si ens hi fixem s’hi poden veure restes fòssils tallades en preparar la roca per la construcció. A General Mitre, 42, on hi ha els cines, es poden trobar pues de garota, nummulits i algues de l’eocè, de fa entre 55 i 35 Ma. Al convent dels caputxins, nummulits de la mateixa època. Al carrer Lincoln, 27, garotes de fa entre 25 i 5 Ma i mol·luscs de fa 130 i 100 Ma; aquests darrers, també al carrer Manuel Girona, 66. Però n’hi ha molts més; només cal educar l’ull per a veure restes de petxines, ostres, caragols o crancs, companys quotidians a les façanes.
Cristina Junyent és biòloga
