Publicitat

Tinc por

"Totes aquelles que m'estigueu llegint i hàgiu transitat un patiment similar, assentireu amb el cap mentre llegiu"

spot_img

Publicat el 5.11.2022 6:30

Salut Mental

Maria Bascompte

Avui he somiat amb el pare. Quan em despertava, en els segons de transició del despertar, en el que encara sures desorientada per l’imaginari, m’he preguntat: “On és el pare, que fa dies que no el veig?…”. “El pare és mort Maria, va morir fa tres anys” m’he respost en els últims segons d’aquest passatge, quan ja era més a prop de la raó, la veritat, i la vida. M’ha sorprès el pare que he vist, no era com jo el recordava: vigorós, segur, amb empenta. Era un pare abatut i físicament abandonat. I m’ha vingut a dir alguna cosa com: “Jo ja en tinc prou, m’he vingut a acomiadar”. M’he enutjat, he tirat objectes per terra, no recordo quins, però s’han trencat i han fet soroll. He plorat, he plorat en una cantonada d’una paret revestida de fusta, fusta blanca. Recordo que la fusta m’ha resultat amable a la pell de la cara, com una mare que acarona la pena, mentre intentava aglutinar les llàgrimes que, inevitablement es precipitaven pels voltants del rostre.

Publicitat

No sé identificar el lloc on ens trobàvem, i es barregen les escenes sense respectar l’orde que els hi correspon. I el pare ha dit una cosa, una cosa lletja (però no ho explicaré, aquesta part no). Però això que ha dit ha fet enfadar molt a algú que s’hi ha barallat, l’ha pagat i s’hi ha tirat a sobre, l’hi transmetia el seu disgust a cop de força bruta i el seu rictus feia por. I llavors, la mare que crec que jeia a la penombra, ha esclatat: “Pareu, si us plau!!!”, i crec que han parat, sí, juraria que sí.

Publicitat

Això em sol passar quan intento deixar la medicació (amb acompanyament mèdic), tinc somnis més pertorbadors i alhora més vius i sentits. Per altra banda, reneix la meva part creativa, i ho fa com una llum de brolla d’una font del fons de l’ànima, i emergeix amb una força i una presència molt contundent. Rebre de nou la creativitat és una experiència molt emotiva, quasi com abraçar a una filla, una filla que no he tingut, però diria que s’hi assembla.

El passat dimecres 28 de setembre vaig participar en la xerrada ‘El suïcidi: En parlem?’, a la Casa Orlandai, dins del marc de Les Veus de La República. Recordo que vaig parlar sobre la resignació, un terme que si el despullem de tots els usos i implicacions religioses, dona sentit a la meva experiència en el trànsit més agut del patiment, on he hagut de resignar-me a abandonar la creativitat, dormint profundament en un pàrquing fosc i solitari, el temps que fes falta, fins a recuperar-me.

Vull ser creativa, i tenir gràcia, però també tinc molt clar que no vull patir. No vull patir mai més. Quan penso que, per estadística, potser en un temps recauré em situo automàticament davant d’un precipici veient la por, l’amenaça davant meu. La felicitat està sobrevalorada, jo crec en la pau. La pau interior és el que anhelo cada puto dia de la meva vida. A èpoques, i molt llargues, ho he aconseguit i em serveixen de mirall, de bàlsam i em dibuixen un tímid somriure al rostre. Sobretot quan penso en els moments alegres que aquesta pau m’ha concedit.

No escric des de la pena, ni des del pessimisme, com apunten alguns des del seu privilegi. Escric des de la raó i la veritat, i totes aquelles que m’estigueu llegint i hàgiu transitat un patiment similar, assentireu amb el cap mentre llegiu. El que m’inquieta és una alarma interior que se’m comença a disparar últimament, de forma tímida i fluixeta: Crec que començo a patir.

I tinc por.

[adrotate banner="28"]

Notícies relacionades

Canvis climàtics

"La recepta per intentar apaivagar les conseqüències dels canvis climàtics no necessàriament ha de passar pel decreixement de la nostra societat ni per la desindustrialització", l'opinió de Miquel Saumell

Apagada elèctrica a Catalunya, apagada comunicativa a les institucions

"Els missatges van ser tardans, dispersos i, sovint, mancats d'indicacions concretes": l'opinió de Marta Royo

En quin percentatge ens afecta el Fengshui?

"El Fengshui ens afecta? Sí, i tant. Determina la nostra vida? No al 100 %, però sí en una tercera part": l'opinió de Glòria Vilalta

A Sarrià el temps també és or

"Als CAPs existeix un sistema telefònic pervers que permet tenir el client esperant ser atès molt més temps del que seria raonable": l'opinió de Miquel Saumell
spot_img

Les singularitats demogràfiques de Sarrià-Sant Gervasi

És el territori barceloní amb un percentatge més alt de dones, el 45% dels veïns són nascuts a la ciutat i la nacionalitat estrangera que més domina és la francesa

Els refugis climàtics d’aquest 2025 a Sarrià-Sant Gervasi

Des del 15 de juny fins al 15 de setembre, l'Ajuntament posa a la disposició de la ciutadania diversos espais per fer front a la calor

L’Ajuntament no preveu una “actuació immediata” per resoldre la saturació turística que pateix el transport públic de Vallvidrera

Districte assegura ser conscient de la problemàtica, però descarta ampliar freqüències del bus 111 i del Funicular

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

[adrotate banner="15"]