Biologia
Cristina Junyent
Els humans moderns vam aparèixer a l’Àfrica. Amb el temps, petits grups es van aventurar a explorar el món: van travessar deserts, selves i mars fins a colonitzar tot el planeta. En cada nova terra, el clima, el paisatge i la vida els van modelar d’una manera única. Som, doncs, fruit d’una mateixa arrel i, tanmateix, irrepetiblement diversos. Tots parents i tots diferents alhora.
Cada regió de la Terra té un clima propi, determinat per la temperatura, la pluviositat i la llum solar. Aquestes condicions defineixen quines plantes hi creixen i quins animals hi viuen, adaptats a cada entorn. Més insolació i més pluja donen lloc a la selva tropical; menys pluja, a la sabana; i gairebé gens, al desert càlid. En zones fredes i poc assolellades, si plou molt hi ha taigà; si plou poc, tundra; i si no plou gens, desert fred. A les zones temperades, com la nostra, les variacions originen climes com el mediterrani o l’atlàntic, amb estacions marcades i condicions més amables.
L’aspecte d’una persona —el seu fenotip— és el resultat d’un equilibri constant entre els gens i l’ambient. El genotip heretat es desplega sota la influència d’un entorn que actua des del primer instant, quan es forma el zigot. Gens i ambient interactuen de manera complexa, i sovint és difícil separar-ne el pes. L’entorn no és només el clima o el paisatge: és tot allò que ens envolta. El sol que ens embruneix la pell, l’exercici que modela els músculs o l’alimentació que condiciona el creixement en són exemples immediats. Però al llarg de les generacions, l’ambient selecciona els gens, de manera que cada població conserva en el genoma la història dels llocs on han viscut els seus ancestres.
Com passa amb els animals, també entre els humans hi ha adaptacions visibles segons l’entorn. Les guineus de zones fredes són més corpulentes i amb orelles petites; les del desert, més petites i amb orelles grans per dissipar la calor. En les persones, els massais, que viuen en climes càlids, tenen un cos estilitzat que ajuda a perdre calor, mentre que el cos dels inuits, en ambients freds, és compacte i conserva la temperatura. Els pigmeus i altres pobles de les selves del sud-est asiàtic tenen una estatura més baixa, que facilita el moviment entre la vegetació i redueix el consum d’energia en un ambient càlid i humit.
El color de la pell és també fruit de l’adaptació. A l’Àfrica, la pell fosca protegeix de la intensa radiació solar, mentre que a latituds altes la pell clara afavoreix la síntesi de vitamina D. Els gens associats a la pell clara es van estendre per Europa i Àsia fa només entre 8.000 i 10.000 anys. Entre els afroamericans traslladats a Nord-amèrica, la manca de vitamina D va afavorir, per selecció natural, un cert aclariment de la pell, ja que el raquitisme pelvià dificulta o no permet el part. La diversitat actual del color de la pell és, doncs, relativament recent: durant la major part de la seva història, l’espècie humana ha tingut la pell fosca.
Els habitants d’alta muntanya, com els de l’Himàlaia o dels Andes, s’han adaptat a la menor pressió d’oxigen, que fa bullir l’aigua a uns 80 °C. Per respirar millor, han desenvolupat un tòrax més ample i adaptacions en l’hemoglobina que n’augmenten l’eficiència. En algunes poblacions establertes de fa mil·lennis s’han seleccionat variants genètiques que milloren la captació d’oxigen o la producció d’hemoglobina, cosa que facilita la supervivència en altitud. Es diu que les colonitzadores castellanes preferien passar l’embaràs a la costa o en valls més baixes dels Andes, ja que a l’alta muntanya sovint hi tenien complicacions. Els esportistes d’elit, per la seva banda, aprofiten l’augment de glòbuls vermells que es produeix en altura per millorar el rendiment, tot i que el dopatge sanguini —extreure sang i reinfondre-la abans de competir— és una pràctica prohibida.
En l’expansió dels humans pel planeta, les pressions selectives de cada entorn van modelar algunes característiques externes. L’aspecte físic es va anar diferenciant segons els llocs on es van establir els grups humans. Amb el temps, aquestes adaptacions visibles van donar peu al concepte de raça humana, una eina mal emprada i amb un significat biològic molt superficial. La genètica mostra que hi ha més variació dins de qualsevol població que no pas entre poblacions diferents: les diferències entre grups humans són molt menors del que el racisme vol fer creure.
Per entendre-ho, pensem en una zebra: canviar el color de la pell pot ser tan senzill com inhibir o activar un enzim que regula la pigmentació. Aquesta flexibilitat biològica ens recorda que les diferències superficials entre humans són només això: aparences variables dins d’un mateix arbre genealògic que ens uneix molt més del que ens separa.
