opinió: L’art d’observar
Pau Farràs
He tornat a trobar-me, cara a cara, les paraules de Màrius Torres; aquesta vegada en un article de Francesc Canosa a la contraportada de l’Ara del dia 31 de desembre: “El que importa és mantenir els ulls ben oberts i esforçar-se a l’amarguíssim exercici de veure les coses tal com són.”
Perquè amarguíssim exercici? Segurament Torres pensava en les seves circumstàncies, però les seves paraules ens són útils. Recordo una conferència on vaig assistir fa uns anys adreçada a emprenedors en què Fred Kofman explicava que un dia va parar atenció en el que deia la seva filla a l’hora de sopar; “Aquesta coliflor és dolentíssima! Ex!” Ell li va dir: “Dius que és dolentíssima perquè a tu no t’agrada, però que a tu no t’agradi no vol dir que sigui dolenta”.
Aprendre a observar, comporta fer aquest exercici. Comporta adonar-se de la pròpia subjectivitat; comporta l’”amarguíssim exercici” de descobrir que el teu punt de vista no és l´únic, que la realitat no té la naturalesa inalterable del diamant, ni la teva part de l’experiència és el tot. Dit així, tot plegat sembla senzill, però l’experiència de viure-ho no n’és tan. ¿Què passa quan ens adonem que tot allò en què ens havíem basat o en què havíem cregut no és inamovible?
En una altra ocasió, vaig sentir dir a un escriptor que “els adults només som pressumptament adults”. Ho som pressumptament quan esbiaixem la mirada i jutgem, quan etiquetem, quan no donem temps perquè les coses s’esdevinginguin i es transformin, quan no donem temps per a l’aprenentatge.
Observar amb la predisposició d’esforçar-se a l’“amarguíssim exercici de veure les coses tal com són” no és senzill. I no ho és perquè el món és dinàmic i perquè són moltes les experiències i les mirades que el configuren.
Ens cal aprendre a observar, un aprenentatge que necessita de la mirada i de l’acompanyament dels altres, com el pare que va acompanyar la filla i la va ajudar a distingir entre una opinió inqüestionable (la coliflor és dolenta) de l’expressió d’un punt de vista subjectiu (la coliflor no m’agrada). En l’article anterior vaig referir-me a una mare que viatjava als FFG i que entre ella i el seu fill hi interposava un smartphone. Us he de confessar que a partir de la mirada d’un lector de la revista, que mirava a través de la meva, em va fer adonar que jo havia estat freda amb aquesta mare i que, molt probablement, ella podia acompanyar l’infant perquè s’agafava i se sentia continguda i acompanyada pel mòbil. Gràcies, doncs, lector per acompanyar-me i ajudar-me a eixamplar la mirada.
Fa un parell de dies, tot sopant a casa, vaig comentar les paraules de Màrius Torres i una de les meves filles em va dir: “Quan veus que les coses s’assemblen massa al que t’has imaginat, t’has de qüestionar si hi ha alguna cosa que no vols veure”. Per aquest 2016 que tot just estem encetant i amb un projecte de país en marxa, desitjo que els homes i les dones que llegim i col·laborem a El jardí de Sant Gervasi tinguem la gosadia de qüestionar-nos la mirada.
Pau Farràs Ribas és consultora, www.nodre.com
