El Racó del Veïnat
Joan Cebrian
Al llarg d’aquests últims mesos han estat diverses les notícies que s’han vist publicades en premsa referent al bloqueig cubà, ja que el passat 7 de febrer es van complir 60 anys de la seva instauració. Són molts els mites i calumnies que s’han dit els darrers dies, gran part d’elles provinents de mitjans de comunicació sobradament reconeguts com a parcials, i poques les notícies fonamentades.
Així doncs, trobo necessari plantejar certes bases, saber que és veritablement aquest bloqueig, d’on ve, qui el promou i què comporta per al poble cubà. Amb una revolució recentment triomfant l’any 1960 el nou govern de l’illa, amb Fidel Castro al capdavant, inicià una onada de nacionalitzacions que entre altres coses, afectava interessos nord-americans. Durant aquell període, 26 empreses estatunidenques i quilòmetres de terres varen ser posades, per primer cop, a servei del poble cubà. La reacció de Washington no va trigar a aparèixer, ja que immediatament les relacions amb Cuba varen ser deposades per deixar pas, al gener del 1961, a una invasió orquestrada per la CIA que intentava imposar un govern satèl·lit a la més gran de les Antilles.
Aquest intent de cop d’estat mai va arribar a imposar-se, pel fet que va ser rebutjat per les forces revolucionàries. Un cop constatat que la via militar no era efectiva, Dwight D. Eisenhower va trencar relacions amb el govern cubà. Un any després amb l’arribada de John F. Kennedy a la Casa Blanca, les primeres sancions varen començar: els Estats Units passaven a demanar llicències a tot aquell que volgués exportar productes mèdics i alimentaris a Cuba. De fet, unes poques hores abans d’instaurar oficialment el bloqueig, Washington prohibia la importació de productes cubans.
Aquesta escalada de tensions va arribar al seu zenit el dia tres de febrer de 1962 quan el president Kennedy firmava l’ordre presidencial que decretava el bloqueig unilateral a Cuba. Aquesta ordre seria ratificada pel Congrés quatre dies després. Amb aquesta decisió es pretenia sumir a l’illa en la misèria més absoluta pretenent així que al govern revolucionari no li quedes més solució que rendir-se. Fins al dia d’avui, això encara no s’ha aconseguit i el sistema sorgit de la revolució continua imperant.
A mesura que passaven els anys, diverses lleis han modificat aquest ‘embargament’, nom que l’administració nord-americana dona al bloqueig, i en línies generals ha estat per endurir-lo. Un bon exemple és la llei de Torricelli aprovada l’any 1992, que impedeix a empreses situades en tercers països comerciar amb l’Havana; o també la llei de reforma de sancions comercials i ampliació d’exportacions del 2000 que, a més de dificultar l’entrada al país als ciutadans nord-americans, impedeix el finançament de productes d’origen agrícola per ser venuts a Cuba. Tota aquesta legislació no queda en el passat, ja que encara avui en dia, 10 lleis continuen blindant el bloqueig i són constantment ratificades.
El 16 de juny de 2017 Donald Trump aprovava la mesura “Memorant Presidencial de Seguretat Nacional sobre l’Enfortiment de la Política dels Estats Units cap a Cuba”. La decisió enfortia el bloqueig envers els avenços que l’administració Obama havia fet en referència a la permissió del dòlar en el comerç internacional per a l’illa, que per cert mai va ser efectuada.
Bé és cert, que sota l’administració d’Obama va haver-hi un apropament efectiu entre aquestes dues nacions i, inclús, el mandatari va qualificar el bloqueig d'”insensible”, “inservible” i “criminal”. L’any 2016 també es van obrir ambaixades als dos països respectivament. Però les paraules no varen ser acompanyades per fets, i tot allò que semblava posaria fi a anys d’injustícia va quedar sense ser més que un brindis al sol.
Exactament, quins problemes representa el bloqueig per a les empreses i ciutadans externs a l’Havana? Doncs bé, l’any 2014 el banc francès BNP Paribas va haver de pagar més de nou mil dòlars en concepte de multes per evitar un procés judicial emprès per als EUA, el mateix va passar amb Commerzbank o Credit Suisse que junts acumulen multes de més de dos mil milions de dòlars. Amb tots tres exemples la raó de la disputa va ser el mateix: efectuar transaccions amb països vetats per la Casa Blanca, entre els quals es troba Cuba.
Es calcula que entre 2009 i 2016 els Estats Units han recaptat uns 14.000 milions de dòlars en sancions a bancs estrangers per saltar-se el bloqueig. Així doncs, el turisme a l’illa des dels Estats Units també queda restringit, no només per a ciutadans estatunidencs, sinó que també per aquells estrangers, els governs dels quals siguin aliats dels EUA, com és el cas del Regne Unit, que des d’aeroports nord-americans vulguin accedir a les Antilles.
Encara ara, en plena crisi de la covid-19, el govern Yankee ha impedit a les empreses de material mèdicIMT Medial AG i Acutronic la distribució de respiradors a l’illa. No són poques les temptatives d’intervencionisme que té la Casa Blanca envers l’Havana, com la recent proposta ”d’intervenció humanitària”, intervenció que per cert, ja vàrem veure a Sèrbia, Iraq o Lívia amb totes les seves fatals conseqüències. Amb tot això la pregunta que ens sorgeix és evident, fins quan durarà el que Gabriel García Marquéz va descriure com ”una feroz tentativa de genocidio promovida por un poder casi sin límites”?
