Gent gran
Gerard Batalla
Des que a principis del segle passat (1901), el psiquiatre i neuròleg alemany Alois Alzheimer identifiqués per primera vegada els símptomes del que més tard es coneixeria com a malaltia d’Alzheimer, ha passat molt de temps i els tractaments per intentar curar o simplement frenar el curs d’aquesta síndrome han estat infructuosos. Actualment únicament comptem amb medicació que té un efecte pal·liatiu sobre els símptomes que no ajuda a aturar i molt menys revertir el procés neurodegeneratiu subjacent.
La hipòtesi més estesa i acceptada sobre les causes d’aquest tipus de demència és la que sosté que, amb l’edat, s’acumulen unes proteïnes al cervell, les quals provoquen mort neuronal i desconnexió entre diferents àrees cerebrals. Dins de la comunitat científica, la proteïna que més es relaciona amb la Malaltia d’Alzheimer és la B-amiloide. Si aconseguíssim desenvolupar una medicació que evités que aquesta proteïna s’acumulés de manera patològica, aconseguiríem prevenir l’aparició i fins i tot podríem frenar la progressió de la malaltia en el cas que ja comptéssim amb un diagnòstic. Actualment una indústria farmacèutica, en un estudi molt prometedor, ha aconseguit reduir la seva acumulació en un 90% d’aquest tipus de proteïna en el cervell, sense causar efectes secundaris significatius. No obstant això, l’estudi no avaluava els efectes sobre la cognició.
Una medicació per la B-Amiloide
Malgrat que tots els resultats definitius sobre l’efectivitat de la medicació no s’espera que arribin fins a partir de l’any 2019, i en el cas que la medicació fos útil, podria ser aprovada a principis de la propera dècada.
D’altra banda, també s’estan desenvolupant anticossos que destrueixen la proteïna B-Amiloide un cop aquesta s’ha format. Si apliquéssim aquest tractament juntament amb la medicació abans esmentada, es podria constituir un tractament que, aplicat de manera complementària, possiblement seria eficaç per frenar la malaltia. Si aconseguim destruir la placa senil ja acumulada en el cervell, i si a més a més en podem frenar la producció, és possible que el tractament funcioni millor combinant-los. Això no obstant, també s’ha de tenir en compte que la seva eficàcia dependrà dels efectes secundaris que puguin sorgir de l’administració complementària dels dos fàrmacs.
Malgrat tot, aquest fet suposa una nova esperança i un avenç més que considerable després de dècades sense aconseguir resultats importants dins de la recerca científica per millorar el tractament de la malaltia d’Alzheimer.
En un futur pròxim seria desitjable que el tractament tingués un cost raonable i també que entri dins de les medicacions subvencionades per la seguretat social, per evitar que passi com en el tractament per a l’hepatitis C, el cost del qual sense subvencions suposa una ruïna econòmica per a les persones afectades, així com una discriminació evident pel que fa a la cobertura social a la que tenen dret tots els ciutadans.
Gerard Batalla és psicòleg
