Les ressenyes de Casa Usher
Vivian Maier va ser durant quaranta anys de la seva vida, mainadera dels fills de diverses famílies benestants de Nova York i Chicago. Quan va morir l’any 2009 encara no s’havia fet públic el seu treball com a fotògrafa aficionada. Uns dies abans un jove aficionat a la Història que estava preparant un llibre sobre el Chicago dels anys 50 va comprar unes maletes i capses plenes de negatius, tot el material fotogràfic que Maier havia acumulat durant totes les dècades que havia estat fent fotografies d’amagat pels carrers de les dues ciutats on havia viscut. Vivian Maier s’havia convertit en un dels majors enigmes del món de l’art del segle passat i és considerada una de les figures claus de la història de la fotografia com Diane Arbus, Richard Avedon o Henri Cartier-Bresson. Encara avui, després de documentar i revelar prop de cent mil negatius, hi ha part del seu treball que no ha vist la llum.
Berta Vias Mahou és una escriptora madrilenya que ja ha publicat diverses novel·les, amb les que ha guanyat diferents premis literaris, i un parell d’assajos sobre la figura de la dona en la literatura. A més també és traductora de l’alemany d’autors com Stefan Zweig, Joseph Roth, Arthur Schnitzler o J. W. Goethe. Com a traductora, trasllada al castellà en les seves paraules, històries que altres han creat, vides imaginades, veus del passat. Traduir és dir gairebé el mateix, com mantenia Umberto Eco.
A la novel·la Una vida prestada —que l’editorial Lumen ha publicat aquest passat mes de febrer— l’autora Berta Vias parla de tu a tu amb la fotògrafa Vivian Maier. Li explica la seva vida, li dóna la veu que ningú ha pogut sentir, l’acompanya en els seus passos per la ciutat on Maier fotografia la gent normal i els reflexos d’ella mateixa, escolta les seves idees sobre l’art, la fotografia, el món… com els nens que cuidava, li xiuxiueja a l’orella mentre la fotògrafa apunta la seva càmera i dispara, només un cop, clic, la imatge perfecta. Si Vivian Maier és només una ombra en les seves fotografies, Vias ressegueix aquesta ombra amb llapis per veure-la quan no hi hagi llum. Si Maier creu que només amb les imatges, sense títol cap d’elles, es pot retratar, Vias usa les paraules per descriure les fotografies amb tant detall que les arribem a imaginar entre les lletres
