El Racó del Veïnat
Eulàlia Corberó i Serrahima
A pocs dies del confinament
quelcom en mi ha fet un tomb.
Em sorprenc pensant en passat.
Em sorprenc recordant: en quan viatjàvem, quan recorríem món, quan fèiem grans sopars, quan anàvem a comprar en aglomerats espais…
I com de sobte, quelcom em diu dins meu que això no tornarà.
Com si haguéssim estat vivint en l’abundància
En el tot.
L’època en què tot es podia fer,
en la que a quasi res se’n donava valor.
A on anàvem?
On?
I on anaven aquesta petita generació que ho havien tingut tot i res els havia mancat?
On no hi havia límits
On el que contava era els “likes”
On tot era façana
On al final, tot es podia i tot es valia
On nosaltres érem més que la natura.
I ha hagut de ser un organisme minúscul
Ell sí, provinent de la natura
d’una natura sàvia.
Ens diu “atureu-vos”
La natura ens avisa
Que el món precisa aturar-se
Que hem per ressituar i recol·locar les coses.
Que estàvem perdent el què és més essencial.
Cobertes les necessitats bàsiques,
havíem creat un món molt llunyà dels verdaders valors
On tot es val
On tot es pot
On tot es poc
Corríem afanyats, afanyats a què?
El què he de fer
El toca anar
El toca, toca, toca…
El vull, vull, vull…
El puc, puc puc…
El tot, tot, tot…
Noves generacions nascudes en l’abundància, en la no carència material
En el ser el centre
En el confondre els rols
En el tenir el protagonisme i l’opinió
En el de no demanar, sinó exigir
En el de la persona és més objecte que subjecte
On tot és d’usar i tirar
On tot és fàcil i a l’abast
On les relacions són efímeres
On l’amor es troba en un aparador
I no en un estar, un sentir, un anar-se coent.
En el vull més, amb l’això és poc
En el no saber quasi què és el “no”
Què és el buit, el no fer res,
El què és la no immediatesa
El què és l’esforç feixuc.
El què és la verdadera connexió amb un mateix.
Volcats en excès en la voràgine de la societat
En la societat del tot, el d’aparentar, el d’exhibició, el de no poder viure sense mostrar.
D’existir en la mesura que els altres et veuen.
Més important mostrar, que estar.
Noooo, no!!!
La vida no és això
La vida és sentir-la tu, gaudir la tu, que t’ompli a tu, que la sentís tu, que l’elegeixis tu.
Que l’acaronis, l’assaboreixis, que et nodreixi a tu.
Cal viure pendent de la teva imatge?
Cal “penjar” una foto mostrant el teu cos?
Cal fer-se fotos per mostrar el teu cos mig nu?
Cal mostrar el què fas, el què menges, el què vesteixes?
S’ha confós el fi pels mitjans.
S’ha confós el dintre i el fora.
El què sento pel què toca.
El què vull pel que es fa.
S’ha confós la quantitat per la qualitat.
El fer per mí, pel fer per a l’altra.
Cal que tot es converteix en una imatge?
Cal als 15 anys augmentar-te els pits, engruixir els llavis, liquar el teu cos?
Ens havíem convertit en carcasses a mantenir a qualsevol preu,
destinant massa temps en tenir la carcassa ben lluent.
I oblidar-se d’enriquir l’interior,
la ment, la saviesa, la humanitat, el estimar, el sentir i el gaudir …,
On anàvem?
Donetes de 15 com si en tinguessin 30,
Dones de 70 com si 15
I aquest bitxet ens diu “penseu”, ens diu “pareu”.
Ens diu “tots a casa”.
Ens diu “no cal que us guarniu”, “no cal”.
Ens diu “no podeu quedar amb tots els amics mundials”.
Us diu “no, no tot s’hi val”.
Us diu “no, no, no tot és fàcil, no tot està en el nostre abast”.
Ens diu “no sabeu que tots som fràgils?”
“Que tots som vulnerables?”
De que tots requerim d’una abraçada, d’un riure, d’un estar.
D’un compartir, d’un donar-se les mans, d’un petó, d’un estar en companyia.
D’un anar a fer un cafè, d’un quedar a dinar, d’un sopar amb companyia.
De la rialla de la botiguera, del somriure d’algú
Del plaer senzill de sortir al carrer i veure el sol,
El veure l’amic que s’apropa, l’olor a cafè
Un passeig amb tu
Una caminar a la vora de la mar, del parc, de la muntanya
Un dia de sant Jordi passejant veient llibres i flors
Un somriure de complicitat.
I … fins ara, nedant en l’extrem.
En el tot, en el molt.
I tot això, sento, quedarà enrere,
No tornarem a viure igual.
El món farà uns quants passos enrere perquè segurament corria massa.
Veurem món, però de més a prop.
Perquè el món ens ho demana
Perquè el món ho necessitava.
Ens diu que hem corregut massa i que ens hem passat de llestos.
Que hem destrossat la natura
Que hem anat massa enllà,
Hem ofegat aigües, hem embrutit els cels, hem canviat els climes.
Hem corregut per conèixer l’altra part del món i ens hem oblidat del nostre,
I el senyor món ens diu “prou”
El senyor món ens diu “pareu”
I l’hem d’escoltar perquè és molt savi.
Ens ha dit “on aneu?”
“Què feu?”
“Deixeu d’estar sempre anhelant!”
“Planejant el què faràs”
De “penjar” el què estàs fent”
“Pareu, escolteu, toqueu, sentiu, esteu, i sobretot feu de dintre cap a fora
I de fora cap a dintre
No mireu lluny, mireu a prop
No mireu el què toca, mireu el què sentiu
I agraiu el què teniu”
I ens diu ben fort: “On aneu?”
“Us heu descuidat del més important,
us heu descuidat de ser humans!!”
Eulàlia Corberó és psicòloga clínica i neuropsicòloga
gabinetpsicologicfamiliar@gmail.com
https://eulaliacorbero.wordpress.com/
