22 C
Sant Gervasi
| Dijous 24 de setembre de 2020 |

Una visió psicoanalitica: La covid-19 i un bri d’esperança

Tots requerim d'una abraçada, d'un riure, d'un estar

El Racó del Veïnat

Eulàlia Corberó i Serrahima

A pocs dies del confinament

quelcom en mi ha fet un tomb.

Publicitat

Em sorprenc pensant en passat.

Em sorprenc recordant: en quan viatjàvem, quan recorríem món, quan fèiem grans sopars, quan anàvem a comprar en aglomerats espais…

I com de sobte, quelcom em diu dins meu que això no tornarà.

Com si haguéssim estat vivint en l’abundància

En el tot.

L’època en què tot es podia fer,

en la que a quasi res se’n donava valor.

A on anàvem?

On?

I on anaven aquesta petita generació que ho havien tingut tot i res els havia mancat?

On no hi havia límits

On el que contava era els “likes”

On tot era façana

On al final, tot es podia i tot es valia

On nosaltres érem més que la natura.

I ha hagut de ser un organisme minúscul

Ell sí, provinent de la natura

d’una natura sàvia.

Ens diu “atureu-vos”

La natura ens avisa

Que el món precisa aturar-se

Que hem per ressituar i recol·locar les coses.

Que estàvem perdent el què és més essencial.

Cobertes les necessitats bàsiques,

havíem creat un món molt llunyà dels verdaders valors

On tot es val

On tot es pot

On tot es poc

Corríem afanyats, afanyats a què?

El què he de fer

El toca anar

El toca, toca, toca…

El vull, vull, vull…

El puc, puc puc…

El tot, tot, tot…

Noves generacions nascudes en l’abundància, en la no carència material

En el ser el centre

En el confondre els rols

En el tenir el protagonisme i l’opinió

En el de no demanar, sinó exigir

En el de la persona és més objecte que subjecte

On tot és d’usar i tirar

On tot és fàcil i a l’abast

On les relacions són efímeres

On l’amor es troba en un aparador

I no en un estar, un sentir, un anar-se coent.

En el vull més, amb l’això és poc

En el no saber quasi què és el “no”

Què és el buit, el no fer res,

El què és la no immediatesa

El què és l’esforç feixuc.

El què és la verdadera connexió amb un mateix.

Volcats en excès en la voràgine de la societat

En la societat del tot, el d’aparentar, el d’exhibició, el de no poder viure sense mostrar.

D’existir en la mesura que els altres et veuen.

Més important mostrar, que estar.

Noooo, no!!!

La vida no és això

La vida és sentir-la tu, gaudir la tu, que t’ompli a tu, que la sentís tu, que l’elegeixis tu.

Que l’acaronis, l’assaboreixis, que et nodreixi a tu.

Cal viure pendent de la teva imatge?

Cal “penjar” una foto mostrant el teu cos?

Cal fer-se fotos per mostrar el teu cos mig nu?

Cal mostrar el què fas, el què menges, el què vesteixes?

S’ha confós el fi pels mitjans.

S’ha confós el dintre i el fora.

El què sento pel què toca.

El què vull pel que es fa.

S’ha confós la quantitat per la qualitat.

El fer per mí, pel fer per a l’altra.

Cal que tot es converteix en una imatge?

Cal als 15 anys augmentar-te els pits, engruixir els llavis, liquar el teu cos?

Ens havíem convertit en carcasses a mantenir a qualsevol preu,

destinant massa temps en tenir la carcassa ben lluent.

I oblidar-se d’enriquir l’interior,

la ment, la saviesa, la humanitat, el estimar, el sentir i el gaudir …,

On anàvem?

Donetes de 15 com si en tinguessin 30,

Dones de 70 com si 15

I aquest bitxet ens diu “penseu”, ens diu “pareu”.

Ens diu “tots a casa”.

Ens diu “no cal que us guarniu”, “no cal”.

Ens diu “no podeu quedar amb tots els amics mundials”.

Us diu “no, no tot s’hi val”.

Us diu “no, no, no tot és fàcil, no tot està en el nostre abast”.

Ens diu “no sabeu que tots som fràgils?”

“Que tots som vulnerables?”

De que tots requerim d’una abraçada, d’un riure, d’un estar.

D’un compartir, d’un donar-se les mans, d’un petó, d’un estar en companyia.

D’un anar a fer un cafè, d’un quedar a dinar, d’un sopar amb companyia.

De la rialla de la botiguera, del somriure d’algú

Del plaer senzill de sortir al carrer i veure el sol,

El veure l’amic que s’apropa, l’olor a cafè

Un passeig amb tu

Una caminar a la vora de la mar, del parc, de la muntanya

Un dia de sant Jordi passejant veient llibres i flors

Un somriure de complicitat.

I … fins ara, nedant en l’extrem.

En el tot, en el molt.

I tot això, sento, quedarà enrere,

No tornarem a viure igual.

El món farà uns quants passos enrere perquè segurament corria massa.

Veurem món, però de més a prop.

Perquè el món ens ho demana

Perquè el món ho necessitava.

Ens diu que hem corregut massa i que ens hem passat de llestos.

Que hem destrossat la natura

Que hem anat massa enllà,

Hem ofegat aigües, hem embrutit els cels, hem canviat els climes.

Hem corregut per conèixer l’altra part del món i ens hem oblidat del nostre,

I el senyor món ens diu “prou”

El senyor món ens diu “pareu”

I l’hem d’escoltar perquè és molt savi.

Ens ha dit “on aneu?”

“Què feu?”

“Deixeu d’estar sempre anhelant!”

“Planejant el què faràs”

De “penjar” el què estàs fent”

“Pareu, escolteu, toqueu, sentiu, esteu, i sobretot feu de dintre cap a fora

I de fora cap a dintre

No mireu lluny, mireu a prop

No mireu el què toca, mireu el què sentiu

I agraiu el què teniu”

I ens diu ben fort: “On aneu?”

“Us heu descuidat del més important,

us heu descuidat de ser humans!!”

Eulàlia Corberó és psicòloga clínica i neuropsicòloga

[email protected]

https://eulaliacorbero.wordpress.com/

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.