Publicitat

Veïns

Viure en un edifici d’11 plantes et fa pensar en els veïns dels quals en saps alguna cosa o no en saps res i que, molt probablement, si en treus alguna informació pot semblar que entres en un terreny hostil

spot_img

Publicat el 23.3.2020 7:00

El Racó del Veïnat

Lluc Pedrero

Viure en un edifici d’onze plantes et fa pensar en els veïns dels quals en saps alguna cosa o no en saps res i que, molt probablement, si en treus alguna informació pot semblar que entres en un terreny hostil. Passa sovint amb els veïns amb qui convius i que et saluden cordialment al matí, a l’ascensor, mentre et fan saber la predicció meteorològica del dia i fins i tot de l’endemà. Llavors, al final del trajecte ens acomiadem com si estiguéssim en el bufet d’un hotel, sabent que ens tornarem a trobar.

Publicitat

M’agrada distreure’m endevinant si han dormit bé quan encara tenen marcades les arrugues dels llençols a la cara com les dunes del desert, o si van tard a la feina i abans tenen temps d’esmorzar a la mateixa cafeteria que jo.

Publicitat

I després hi ha aquells veïns del replà que formen un grup més familiar, amb portes idèntiques i sòrdides. Quan hi arribo sembla que no hi hagi ningú, però una vegada soc a casa i se sent a fora el so d’una porta que grinyola com el soroll d’un animalet, ja és un altra cosa. Ja és un lloc ple de vida.

Al costat hi viu la María. Ella és una persona gran, amb els cabells rinxolats, ulleres i un bastó de fusta de faig. Viu sola. És nascuda a Vila Joiosa, un poble situat a la província d’Alacant. Moltes vegades em demana favors, com ara que li canvïi una bombeta fosa d’una làmpada que té al menjador. Després d’això i parlar animadament, em fa sentir que la solidaritat és innata, i una altra vegada tinc la sensació que la vida es pot viure millor amb educació i valors. M’agradaria pensar que tots podem tenir un millor futur així, vull dir, en un món més natural, perquè penso que la idea de deure és així. Sigui com sigui, la María i jo formem una empatia a prova de bomba.

Però un matí torno a pujar a l’ascensor per anar a prendre el primer cafè en solitari. A ella no la sento. Primer és una mena de silenci llarg, que sembla que indiqui alguna cosa. Puc entendre-ho, perquè potser ha marxat a passar uns dies de vacances. Ella insisteix que li regui les plantes quan no hi és: els geranis i una orquídia fràgil i blanca. És estrany… Llavors em trobo a la María i m’anuncia amb veu plorosa que fa la bossa i se’n va. Jo em pregunto si saber la vida dels nostres veïns és entrar en un terreny hostil: potser no sabia estar sola i ha preferit tornar a Vila Joiosa per viure els últims anys de la seva vida.

[adrotate banner="28"]

Notícies relacionades

Els nens del Tècnic Eulàlia estem de celebració

"Era una mena d’oasi solitari i valent, com un centre de pacífica resistència cultural i pedagògica"

El cor solidari de Sant Gervasi: un basar que brilla enmig de la foscor del tall de llum

Veïns de la Bonanova agraeixen a Casa Creativa, un comerç d'origen xinès, la seva solidaritat durant el dilluns en què tot es va apagar

El 47 de Vallvidrera

El Racó del Veïnat Joan Pujol Era dijous 15 de setembre de 2016. Dotze de la nit. Una munió de llebrencs omplien la plaça de Vallvidrera...
spot_img

Torna la cursa inclusiva d’Aspasim: Correm Junts 2025

La jornada se celebrarà el 26 d'octubre i demostrarà, una vegada més, que l'esport pot ser una eina d'inclusió i solidaritat

Nou fre a la Buenos Aires: la justícia torna a frenar l’expropiació i protecció

Després de més de cinc anys de lluita veïnal per preservar l'edifici i obrir-lo a la gent, torna a ser vigent la llicència per construir un hotel de luxe

“Viure l’espai públic”, un recull sobre el pas de la dictadura a la democràcia a Sarrià

Un grup de persones vinculades a Sarrià, i algunes que van viure aquests fets, s’han reunit per recollir informació i documentació; El Jardí en publica el llibre

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí