Salut i nutrició
Marta Castells
El moniato és un tubercle originari dels tròpics d’Amèrica Central, on es cultiva des de fa més de 8.000 anys. Aquesta hortalissa va arribar a Europa de la mà de Cristòfor Colom abans que el moresc i la patata, i es va propagar molt ràpidament per tot el continent.
La major part dels seus nutrients són carbohidrats complexos i simples, aquests últims poden augmentar segons el grau de maduresa que tingui i durant el tipus de cocció que li donem (són els responsables de la seva dolçor).
Se sol comparar amb la patata, perquè tots dos són tubercles i es cuinen de manera semblant, però el moniato és superior nutricionalment, sobretot en vitamines A, E, C i del grup B, com la B9 (àcid fòlic). Està molt indicat per a problemes visuals, la salut de la pell, dels cabells i de les mucoses, gràcies a la seva gran quantitat en provitamina A (en forma de betacarotè), una vitamina essencial en la reproducció i en el creixement dels ossos i de les dents.
És ric en alguns minerals com manganès, potassi, coure i ferro. El seu baix contingut en sodi el fa recomanable per a hipertensos. També és pobre en proteïnes, però té un aminoàcid essencial, la metionina (difícil de trobar en el regne vegetal), que conté sofre que ajuda a desintoxicar el fetge. Una bona part de la fibra que conté el moniato és soluble.
Segons la Medicina Tradicional Xinesa, si se n’abusa, pot causa indigestió i inflamació abdominal, i debilitat de l’organisme.
A la cuina
Per mantenir el seu contingut en aigua, cal bullir-lo o coure’l al vapor, així hidrata el sistema digestiu. Si el feu al forn es perd bona part de l’aigua (no té l’efecte hidratant) però queden més dolços. S’ha de cuinar amb la pell i molt bé, si no, resulta indigest. Per saber si està ben cuit punxeu-lo, ha d’estar ben tou.
