Biologia
Cristina Junyent
Dins nostre duem la història evolutiva dels nostres ancestres. En l’anatomia, en la genètica i durant el desenvolupament. Des de l’aparició dels primers amfibis, ara fa uns 400 milions d’anys, fins a la dels primers mamífers, ara en fa 200, una sèrie de canvis ens han fet com som. No només en els ossos, també en la forma en què els nervis es distribueixen pel nostre cos.
Fa més de 150 anys, el científic britànic Richard Owen va veure la relació entre les extremitats dels quadrúpedes. L’aleta d’una balena, la pota d’una tortuga, l’ala d’un rat-penat o el braç humà poden semblar molt diferents; però el patró és el mateix: un os, dos ossos, molts ossos. Són diferents adaptacions a fer funcions diferents. Darwin va descobrir-ne la causa: un ancestre comú en un passat remot.
L’ancestre dels quadrúpedes va ser un peix que, en sortir de l’aigua, es va enfrontar a un nou medi, hostil, on la gravetat era superior i la disponibilitat d’oxigen, diferent. Tiktaalik és el nom donat a un fòssil trobat al nord del Canadà, amb brànquies i pulmons alhora; escates i aletes amb una mena de canell, de coll i de cintura. A les aletes s’hi troba el patró «un os, dos ossos, molts ossos». El coll els permetria de girar el cap per veure si l’assetjaven. I, fora de l’aigua, amb el canell maniobraven millor.
D’un peix pulmonat i amb potes com aquest van evolucionar els amfibis —que tornen a l’aigua a pondre ous— i, més tard, els rèptils, que van trencar els lligams amb l’aigua. Un dels primers reptes que van haver d’enfrontar va ser prevenir que els ous s’assequessin. Van trobar un nou model que proveeix els embrions d’un entorn aquós dins una membrana que envolta l’embrió, l’amni, i ho van envoltar d’una closca. El rovell proveïa la reserva. La innovació va permetre colonitzar la terra a serps, ocells, cocodrils i tortugues, i, finalment, mamífers, amb una altra estratègia.
La nostra pell és un altre recurs rèptil per evitar la dessecació. A diferència de la dels amfibis, la pell dels rèptils té diferents capes de cèl·lules mortes que actuen de barrera protectora contra l’evaporació —visible quan una serp muda la pell—. Nosaltres mantenim capes de cèl·lules mortes per evitar la dessecació; però, a diferència de la dels rèptils, la nostra pell té glàndules olioses que mantenen hidratada la capa exterior, fent-la més suau al tacte.
Alguns rèptils van desenvolupar característiques de mamífer. Fa 250 milions d’anys els rèptils tenien les dents semblants a les actuals, amb què poden arrencar pedaços de carn i empassar-se’ls sencers. Diferenciar les dents va ser clau perquè els mamífers reptilians esdevinguessin màquines de depredar. Als laterals de la boca es van allongar les canines, amb què superaven la carcassa exterior de la presa i n’esqueixaven carn. Les cúspides de les dents posteriors van facilitar la masticació, cosa que permetia tenir millors digestions i més energia. L’oclusió de les incisives ens permet menjar una poma.
Aquesta especialització va tenir un cost. Les serps tenen diversos jocs de dents que renoven al llarg de la seva vida. Nosaltres, només en tenim dos: la dentició de llet i l’adulta. Tot i potser no ser la solució òptima, ens proporciona una mossegada precisa. Si contínuament anéssim renovant les dents, seria difícil fer-les encaixar en una bona oclusió. Això sí, les capes de dentina les fan més resistents.
La quarta gran extinció massiva, fa uns 200 milions d’anys, va afectar la major part dels mamífers reptilians. Els supervivents van haver de refugiar-se sota terra. Per moure’s a les galeries en la foscor, les vibrisses, com a òrgans tàctils, van jugar un paper crucial. Fa 50 milions d’anys, el pèl estès per tot el cos mantenia calents els cossos dels mamífers.
Un altre canvi en l’evolució va ser l’oïda. La nostra sensibilitat auditiva ens permet de percebre un ampli rang de sons; des de grinyols d’alta freqüència fins a greus clams a gran distància. Tots els mamífers tenim a l’oïda mitjana els tres ossos més petits del cos; formen un petit sistema de palanca que converteix la vibració de l’aire en el so que sentim. L’oïda dels rèptils només en té un; mentre que a la mandíbula en tenen un de principal, on creixen les dents, i diversos més. Aquests altres ossos, tenen l’origen en els arcs branquials dels peixos, que, en els mamífers es van modificar de nou.
La mandíbula dels mamífers s’havia transformat. L’os que sostenia les dents va créixer i es va unir al crani; els altres ossos van passar a ser redundants i es van fer petits. Però en lloc de desaparèixer van adquirir una nova funció a l’oïda. A l’estrep —semblant al dels rèptils— el van acompanyar l’enclusa (incus, yunque) i el martell (malleus). És difícil determinar el moment del canvi, però s’han trobat en un animal de fa 195 milions d’anys. L’origen d’aquests ossos també es veu en els embrions, que repliquen l’evolució: els ossos de l’oïda mitjana comencen com a ossos de la mandíbula i després migren cap a la oïda.
Un altre tret diferencial dels primers mamífers va ser un cervell un 50 % més gran —en relació amb la massa corporal— que el de qualsevol animal anterior. Quan, fa 195 milions d’anys, els dinosaures començaven a créixer i dominar, els mamífers eren petites criatures nocturnes que oloraven, oien i tocaven amb els seus bigotis. Processar tanta informació afavoria cervells grans. Van mantenir l’estil de vida de caçar de nit i amagar-se a les galeries de dia durant 130 milions d’anys. Només quan els dinosaures van desaparèixer en la cinquena extinció massiva de fa 65 milions d’anys, els mamífers van tenir l’oportunitat d’emergir i florir. En ocupar els nínxols ecològics que havien quedat buits es van poder diversificar. És a dir, que, si no hagués estat pels canvis de peixos i rèptils, i per la desaparició sobtada dels dinosaures, nosaltres no hi seríem.
