El Relat
Elsa Corominas
Als encantadors de serps amb plomes i als sultans of swing.
Inicialment em feia gràcia que el veí de sota toqués el piano cada vespre. Solia, amb certa destresa, fer música clàssica fàcil de reconèixer, i això feia que la casa adquirís solemnitat i alegria a l’hora de fer el sopar. S’encallava sovint amb La campanella de Franz Liszt i era com donar un impuls energètic per abordar les darreres coses que cal fer en una casa abans d’anar a dormir. Si tocava tard, tenia el detall de practicar els Nocturns de Frédéric Chopin, amb la qual cosa fins i tot es podia dir que ens bressolava, ja al llit.
Però quan va començar el bon temps semblava que havia afegit al piano alguna mena d’aparell electrònic o que jugava amb l’ordinador per a introduir sons psicodèlics i el que fou acompanyament harmònic es va anar convertint en una incomoditat.
Me’l vaig trobar a l’ascensor un dia qualsevol i li vaig preguntar:
–Hem notat alguns canvis en la música que practiques cada vespre…
–Sí, va dir, es que he començat a treballar com a discjòquei –i va moure les dues mans alhora com si les desplacés sobre discos fonogràfics per controlar-ne els sons.
–Ah! –vaig dir jo– I no seria millor que practiquessis en una discoteca?
–Ha, ha, ha! –va riure– No, no, és que bàsicament hi ha dos tipus de DJs, els que ens agrada la música i els que els agrada la festa, o com a mínim els agrada més una cosa que l’altra. Jo soc clarament dels primers –va tornar a riure fort i la seva rialla era més divertida que el que deia.
Suposo que vaig fer una cara de sorpresa tan estranya que va optar per seguir-me explicant la seva inclinació.
–Jo vinc de la música clàssica i com a discjòquei només toco en llocs segurs, on em senti protegit. Locals que em garanteixin un bon so i una mínima interacció amb la gent…
I abans que jo digués res va afegir, assenyalant-se les dues orelles:
–I sempre estic molt atent a la varietat de la música, no sols a la que agrada a la majoria.
–Ah, molt bé –vaig dir reconeixent que el seu discurs ben elaborat m’havia atrapat.
–De fet ja ho anireu notant, jo he viatjat molt i em situo molt prop del worldbeat… adéu bona tarda! –havia arribat al seu pis.
I vaig entrar a casa angoixada. No sabia què era el worldbeat i no sabia com una conversa que havia de conduir a frenar la intrusió musical del veí havia acabat com si ens fes un favor. Vaig deixar la jaqueta i la bossa de mala manera i vaig córrer a googlejar la paraula “worldbeat”, la Wikipèdia deia: “Worldbeat fa referència a qualsevol estil de música que fusioni la música tradicional i folklòrica amb música electrònica, rock i influències pop”. I es va apoderar de mi una ansietat que no sabia com anomenar i que s’afegia a l’ecoansietat, l’ansietat laboral i la més recent ansietat ètica que em generava viure en un món tan poc humà. Ansietat sonora?
I efectivament aquell vespre vam començar a notar en forma de notes musicals el maleït worldbeat. Una mena de voràgine de sons d’arreu del món que generava tal estrès a casa que cada dia hi havia una discussió a l’hora de sopar, que solia iniciar-se amb una valoració familiar sobre si jo exagerava o no amb el fet de sentir-me envaïda per les danses orientals, els crits flamencs, les proclames estridents dels balls urbans o els udols i laments amb ritme de jazz de fons.
Un dia, que des que vaig sortir de la feina ja vaig anar acumulant angoixa tot el camí fins arribar a casa, vaig parar a la porta de casa del discjòquei, que ja començava a dominar la nit amb una mena de so de l’Índia enervant i repetitiu. Em va obrir amb un instrument llarg a la mà que jo no havia vist mai.
–Escolta, és que resulta que ja estem descobrint el que és el worldbeat a casa –vaig dir amb ironia.
–Oh que bé, me n’alegro! –No havia captat la intenció del meu to de veu! – Ja veureu que ara després d’uns mesos d’afrobeat, black music, electro belldance i flamenc fusionat amb soul, m’estic interessant per la música de l’Índia, serà genial!
I mostrant-me l’instrument amb orgull va afegir:
–M’he comprat aquest sitar per anar mesclant els seus sons amb funk i altres estils més endavant. Us encantarà! Et deixo que estic entusiasmat amb el meu nou instrument!
I tancà la porta.
En el meu desconcert em vaig deixar endur per les notes dolces del sitar, que es tornaven a sentir per tota l’escala i vaig pensar que en realitat aquell neguit al voltant de les músiques m’havia fet oblidar les múltiples ansietats i angoixes que l’estat del món em generava darrerament. Vaig decidir llavors recrear-me en la meva ansietat musical i deixar-me sorprendre pels ritmes de tot arreu. Això sí, si un dia se li acudia incorporar la violència verbal i el sexisme insuportable instal·lat en alguns estils musicals, li cantaria les quaranta!
