Història
Carles Romaní
Juntament amb el seu pare, el periodista Sebastià J. Carner, vidu, el poeta Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona, 1884 − Brussel·les, 1970) va instal·lar-se a Sarrià l’any 1914, en una torre llogada, al número 16 del carrer Pomaret. Al llarg d’una sòlida trajectòria professional, Sebastià −de qui l’il·lustre sarrianenc Antoni Balasch confessava haver rebut l’impuls per iniciar-se en la «prosa literària»− va dirigir La Hormiga de Oro i El Sentido Católico en las Ciencias Médicas, va ocupar la posició de redactor en cap a El Correo Catalán i va col·laborar regularment amb el Diario de Barcelona, a més d’escriure alguna obra de teatre.

Autor desconegut. Wikimedia Commons.
A mitjan anys deu, Josep, poeta de gran precocitat, ja s’havia fet un lloc a les lletres catalanes: ben aviat va rebre el simbòlic títol de Príncep dels poetes catalans. De fet, l’any 1901, amb 17 anys, havia guanyat a Sarrià la Flor Natural dels Jocs Florals organitzats pel Centre Catalanista Sarrianenc, presidits per Àngel Guimerà i amb Jacint Verdaguer en el jurat.
Segons les anotacions del cronista Francesc Jové, Josep Carner va viure al carrer Pomaret «a la casa que fa cantó amb Margenat» −potser un nou habitatge a prop de l’adreça de solter− arran del seu casament, el 1916. Però la integració de Carner en l’ambient cultural de la vila no va ser immediata. Josep V. Foix expressava així l’impacte que va provocar-li Carner: «Per als qui acabàvem de salvar la minyonesa, en Carner era un poeta vell i novell a la vegada, tradicional i inventiu, el qual elaborava ficcions partint de la realitat més comuna i ens encomanava el delit d’acceptar-les com a símbol d’una terra a la qual ens havíem compromès de ser lleials». I en el seu dietari, a setembre de 1916, Foix recull la conversa mantinguda amb Ventura Gassol sobre Carner, que ja portava un parell d’anys a la Bonanova, i escriu: «No conec, personalment, en Carner, malgrat d’haver-lo vist en festes doctes i en aplecs lletruts, no sol anar al Continental ni jo borno en jocs florals i, tibat com és de natura –o d’aparença–, a tots els de la meva lleva fa respecte».

Diluïda aquesta prevenció, sembla que els poetes van aproximar-se: tres anys després, Carner va publicar alguns poemes en el butlletí de l’Orfeó Sarrianenc i a La Cònsola, la revista impulsada per Foix des de Sarrià. Llegim, publicat en aquesta revista, la primera estrofa del poema Fanal de Sarrià:
«Fanal d’un carreró de cases amb jardins,
fanal sobre una tàpia on dansen gessamins,
naixes quan les tenebres d’ací i d’allà s’apleguen
i encara hi ha una mica d’or moll en els confins.
Per tu les ombres allargades que ens ofeguen,
tenen també llur pietat a dins».
De la mateixa època és el poema Els ametllers de Sarrià, que comença amb aquests versos:
«Ja que el gener és tan clar
deixeu-me ara cantar
amb veu molt pia
dels ametllers que hi ha
perduts per Sarrià
la lletania».
Els arbres i les seves fulles són una constant en l’obra de Carner: una nit ventosa de tardor, una fulla seca empesa pel vent persegueix el poeta fins a la porta de casa seva. Ell li tanca la porta, però immediatament se’n penedeix:
«Quin greu, d’haver-te desatesa,
oh fulla!, dins la feredat!
que no em castigui amb s’escomesa
el teu record, tot agreujat,
quan cerqui esplai en ma tristesa
quan sigui jo fulla malmesa
en l’hora sense pietat».
Arran d’assistir a una conferència de Carner celebrada l’any 1921 al Cercle Artístic, Josep Pla es fixa en els trets físics del poeta i futur diplomàtic: «És una cara grossa, rodona, plena, lleugerament búdica –però d’un budisme occidental−, una cara que no està acabada de fer, que no ha rebut el toc definitiu, tot i tenir una propensió a la immobilitat. Fa l’efecte com si sobre la convexitat rodona, inflada, de càntir, de la cara, hom hi hagués enganxat uns ulls que de vegades semblen lleugerament estràbics, unes celles fortes, unes parpelles, uns pòmuls amples, un nas, una boca, unes galtes, unes barres, unes orelles, un front enorme i no pas precisament fugitiu, dintre un to que sembla inflat i voluminós però alhora indiferent i silenciós».
Si la malèvola descripció de Pla responia amb fidelitat a la fesomia de Carner, no li hauria faltat feina a Vicenta Buscarons, la pentinadora del carrer Major que atenia regularment el poeta, per modelar-li el pentinat i ajustar-lo el millor possible a les faccions inacabades.