Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Entrevista
Ana Rubió Jiménez
Baixant pel carrer de Cornet i Mas, a mà esquerra, un paisatge de muntanya vesteix elegantment la persiana del local del Centre Excursionista Els Blaus. Es tracta d’una obra d’Adrià Bosch, un artista sarrianenc conegut pels seus murals de colors que, abans de la pandèmia, omplien els carrers de Gràcia. Amb sèries com els retrats de Jocs de Trons, Stranger Things i Breaking Bad, entre d’altres, Bosch és un referent de l’street art barceloní. Conegut pel seu nom artístic “Axe Colours”, aglutina més de 48.000 seguidors a Instagram i ha col·laborat amb grans institucions i esdeveniments de la nostra ciutat, com el Futbol Club Barcelona, el Cruïlla i el Primavera Sound.
L’any 2019, Bosch va executar el projecte més ambiciós de la seva carrera professional: els murals del Mur Blaugrana de l’Estadi Johan Cruyff, realitzats conjuntament amb qui aleshores era el seu soci, Oriol Piquet. El que havia de suposar l’inici d’una nova etapa marcada per encàrrecs i projectes va quedar bruscament interromput per la pandèmia, que va afectar Bosch tant en l’àmbit personal com professional. L’artista explica que l’aturada total va derivar en una “crisi existencial i vocacional” que el va portar a replantejar-se el propòsit de la seva feina.
Entre la cultura global i l’escena local
“Va haver-hi un moment, que jo havia pintat unes 15 persianes a Gràcia i la gent les anava a veure com si es tractés d’una exposició”, relata Bosch. “En el moment que els carrers van quedar buits, va deixar de tenir sentit tot el que feia”, afegeix. Després d’un període de reflexió, ara reprèn el projecte amb energies renovades. Des d’aleshores, ha realitzat nous murals que s’han fet virals a les xarxes com els de Severus Snape, Rosalía i “Gràcies Leo”, en col·laboració amb l’SPORT.
Actualment, el projecte vol adquirir una nova dimensió i utilitzar l’art i la tècnica per visibilitzar la vida a Barcelona tal com és. Això implica no limitar-se a murals amb personatges mainstream a escala mundial, sinó combinar-los amb escenes locals i de la cultura popular. En aquest sentit, recuperant l’encàrrec de pintar la persiana dels Blaus, l’artista vol estendre la proposta a altres entitats i comerços del barri de Sarrià. “Les persianes no són només per tancar-se i protegir-se, sinó que també són una porta al públic i un espai per explicar el teu missatge”, sosté Bosch.
L’artista planteja la pregunta: “Què preferim: una ciutat grisa o una ciutat de colors?”, i manifesta que la decoració dels carrers és gairebé tan important com la neteja perquè “sense adonar-nos-en, ens fa estar més tranquils i més contents”. Així, per a Bosch, els murals són un valor afegit que expliquen la història d’aquell lloc i, per tant, una eina discursiva i de memòria compartida.
Muralisme, identitat i responsabilitat
L’estil d’Axe Colours és fàcilment identificable. Amb una clara inclinació pel retrat, Bosch explica que ha aconseguit un llenguatge propi a partir d’una reinterpretació de l’estètica del pop art: “A partir de colors cridaners com el groc, el vermell o el blau, intento que entre ells hi hagi una relació fluida i harmònica, mitjançant transicions molt suaus i combinant-ho amb la tècnica del dripping, és a dir, pintar amb gotetes”. Aquesta tècnica li ha permès assolir un alt grau de precisió entre la persona retratada i el resultat final.
Decorar els carrers, explica Bosch, comporta una “dualitat una mica estranya” perquè, tot i que la seva mirada com a artista se centra en el petit consumidor i en la gent del barri, el muralisme és també una eina que pot afavorir la gentrificació. De fet, assenyala que és una estratègia que les grans empreses utilitzen a vegades per incrementar la popularitat d’una zona i, conseqüentment, apujar-ne els lloguers. Com a artista, Bosch defensa que ha de trobar l’equilibri entre “sobreviure en aquest món capitalista” i els seus ideals polítics, fet que implica, de vegades, rebutjar determinats encàrrecs.
El grafiti com a disciplina és una expressió artística que busca situar-se fora de la norma i dels circuits econòmics; d’aquí que la pràctica originària es trobi exclosa de la legalitat. Amb el muralisme, però, s’incorpora un nou element: el permís de les persones propietàries i, fins i tot, la contractació per part seva. Aquesta realitat, pot ser percebuda com una traïció al gènere i ha generat molts debats. Des d’aquesta perspectiva, Bosch convida a reflexionar sobre els impactes visuals de les nostres ciutats, i de les grans empreses que hi ha al darrere, i a utilitzar el muralisme com un recurs que, en lloc d’accentuar les diferències, serveixi per “celebrar i cohesionar”.
