L’escultor Enric Clarasó arrela a Sarrià

Figura capital de l’escultura modernista, Enric Clarasó i Daudí (Sant Feliu del Racó, Vallès Occidental, 1857 − Barcelona, 1941) es va traslladar a Sarrià, l’any 1906, a la torre Sant Francesc, situada a la confluència dels carrers Granados, Sant Pere Claver i Infanta (avui Martorell i Peña). Segons l’articulista de La Veu de Sarrià, la vila “fou tothora el paradís predilecte de Clarasó, i això ho demostra el fet d’haver alçat al nostre terme la seva casa pairal, i mai més adequat aquest mot ja que el seu redós familiar tenia més aspecte de masia que de torre moderna. Presidit l’edifici per una imatge de Sant Francesc […] decorava l’entrada del jardí una bella al·legoria del Temps, obra del mestre i propietari de la finca.”

Del projecte, encarregat a l’arquitecte Joan Rubió i Bellver, La Ilustració Catalana se’n va fer ressò amb aquestes paraules ensucrades: “Lo simpàtich Clarasó, l’artista Clarasó, qu’ab les seves celebrades obres escultòriques tan relleu ha sapigut donar al seu nom, acaba de bastirse a la montanya, al peu mateix del poètich Vallvidrera, la torra que avuy oferim als nostres benvolguts llegidors, una més a enjoyar aquell reconet de la ciutat nova, aquella que urbanisa xaragalls y torrenteres y dona un aspecte nou y altament sugestiu al conjunt de població”.

Al nou domicili, Clarasó s’hi instal·là amb la seva dona, Pilar Serrat, i els dos fills, Manuel, de set anys, i Josep Maria, de quatre. Filla d’un industrial tèxtil, la Pilar era una dona notable: havia rebut la millor educació pels estàndards de l’època −incloent-hi estades a Anglaterra i a altres països europeus−, dominava el francès i l’anglès i tenia un caràcter prou fort per a decidir casar-se, contra el parer de la família, amb un escultor bohemi que només podia aportar-li incerteses de tota mena. I, efectivament, una vegada casats, i després de la ruptura sense marxa enrere amb la família de la Pilar, semblava que els fets haurien volgut donar la raó als seus pares: la falta de continuïtat en els encàrrecs rebuts per l’Enric havia de ser compensada necessàriament pels ingressos d’ella, una de les primeres traductores professionals a Catalunya.

Al cap dels anys, el fill gran, Manuel −més conegut per Noel− es convertiria en un popular escriptor de diversos registres. En la breu monografia dedicada al seu pare, va fer un ràpid repàs als canvis de domicili i de taller d’escultura:

Ja casat, encara viu a Barcelona-ciutat, però passa els estius a Sarrià, en cases llogades. Primer en una casa del carrer de les Monges, amb un bon tros de jardí a la part del darrere. Després en una casa al carrer de Casamitjana [Iradier] que és una de les cases del conjunt anomenat “les sis torres”, format per sis cases iguals, totes amb una mica de jardí, que formen com un bloc. Als esposos Clarasó els agrada viure a Sarrià, deixen el pis de Barcelona-ciutat i es queden a viure a la casa de les “sis torres”. Clarasó va cada dia, matí i tarda, al taller del carrer Pau Claris. Hi va, anada i tornada en bicicleta. I cada dia, dues vegades. En tornar a casa, diu: «Oh, si Barcelona fos plana! De baixada va bé, però de pujada… vatua listo!».

Es fa una casa a Sarrià […], amb planta baixa, pis i golfes. Li fa l’arquitecte Joan Rubió i Bellver. Li costa 14.000 duros. A la casa de Sarrià li dona aquest nom: La Torre de Sant Francesc, perquè ha posat aquest sant, de tamany (sic) gairebé natural, en una de les cantonades. Més endavant, al jardí de la casa construeix un forn on fon, a la cera, algunes figures de metall, d’una aleació (sic) de plom i estany que, després de patinat en un bany d’electròlisi, sembla bronze.

Deixa el taller de Pau Claris i en lloga un altre al carrer de Còrsega número 355. En paga 15 pessetes al mes. Es construeix el taller al costat de la casa de Sarrià amb entrada a part. El nou taller li costa 150 mil pessetes, més de doble del que li costà la casa. L’entrada de la casa és pel carrer Granados i la del taller pel carrer Sant Pere Claver.

Ja comença a tenir anys i només treballa els matins. Cinc dies cada setmana, dilluns, dimarts, dimecres, dijous i divendres, va a prendre cafè a casa de cinc amics diferents, un dia a cada casa, el mateix cada setmana. I allí pren cafè, no malta. Dissabte i diumenge es queda a casa i pren malta i no cafè.

De la relació cordial que l’escultor va mantenir amb els vilatans en va donar fe un dels cronistes oficiosos de Sarrià:

Cada dia, cap al tard, el senyor Clarasó abandonava el seu nial poètic –en aquells temps, un xic solitari− per donar una volta pels carrers de la part alta de Sarrià que tan bé coneixia i concórrer, invariablement, a la tertúlia de l’estanc de dalt i no impel·lit per la dèria de parlar de coses d’art, ans bé per a prosseguir el diàleg, amb els seus habituals contertulians, sobre temes indiferents a través dels quals el bon humor, la sàtira i l’acudit picaresc eren esgrimits, graciosament, per aquell representant il·lustre de la bohèmia a ultrança, en els seus temps jovençans.

El recordem assegut en un dels tamborets de l’estanc de les noies. Ample el front; amb les galtes lleugerament enrogides; els ulls vius i penetrants, com correspon a un perfecte anatomista; la barba grisenca i retallada, formant una garba amb el bigoti, cobria la seva testa amb un xamberg negre i era del mateix color la xalina que brollava del coll camiser i cascadejava flonjament, damunt la blanca pitrera. Diguem de pas, que el seu indument era sempre correcte i polit.

Amb la pipa o un puro a la boca, el mestre Clarasó dissertava des de la seva modesta poltrona en aquell cenacle amical. Coneixia mig Sarrià i per a tots els seus conveïns tenia una paraula o un ocurrent estirabot.