Gent gran
Isabel López
La solitud és una gran aliança per a la majoria de persones. Permet organitzar idees, tenir certa intimitat, necessària, dur a terme algunes aficions o simplement gaudir de la nostra companyia sense més necessitat.
Però aquesta solitud a vegades és perjudicial si no és desitjada. És el que succeeix a la majoria dels cuidadors de persones dependents: per falta de temps, d’esgotament i de preocupacions no es pot dur a terme aquest contacte amb la resta de persones en condicions adequades.
El sentiment de culpabilitat és un altre factor important per a la solitud no desitjada. Se senten culpables per gaudir d’aquestes amistats i companyies quan el seu familiar ja no pot portar-les a terme, i se senten culpables també, per deixar de cuidar i “abandonar-los” encara que siguin unes poques hores. Sense tenir en compte que, molt al contrari del que pensem, és un benefici per a ells i per a la persona dependent.
De les poques vegades que es disposen per tenir aquest tipus de contactes, els cuidadors noten que són molestos per a la resta, que no els entenen o que generen llàstima als altres i es veuen com una càrrega. Així que per evitar aquest tipus de situacions es crea una aïllament que amb el temps empitjora.
Les conseqüències d’aquesta solitud i d’aquest aïllament són de molt diferent índole. Es perd capacitat objectiva per detectar pensaments, sentiments i idees errònies. Com també es perden capacitats cognitives, destreses i habilitats socials. Tot això repercuteix seriosament en la seva salut, tant mental com emocional.
Per revertir aquest tipus de situacions es recomana crear una rutina d’espai i temps per a nosaltres, aprofitar tots els recursos que disposa la nostra comunitat i que estiguin a la nostra disposició, a més de demanar ajuda i suport de forma explícita a familiars i amics perquè pugui disposar-se d’aquests espais. En la mesura que disposem d’aquest poc temps, s’aconsella que es prioritzin les amistats que els aporti major satisfacció, afecte i enteniment.
Quan no disposem d’aquest tipus de relacions, és una bona opció retornar a fer algunes activitats que hem deixat a banda per falta de temps i ànim, i així tornar a sentir-se realitzat. Pot ser una oportunitat per conèixer amistats noves i crear nous vincles.
És molt important també, i es recomana encaridament, tenir en compte els grups de suport i d’ajuda mútua. Des de la Fundació Uszheimer, oferim aquest tipus de reunions gestionades per professionals de la Psicologia, per permetre una trobada on poder compartir i reflexionar juntament amb altres persones que es troben en la mateixa situació i així expressar els nostres punts de vista, vivències i estratègies, i disposar d’un espai obert on tot el món pot sentir-se ben rebut i entès.
Els beneficis que es poden obtenir van des d’una certa diversió i entreteniment, permetre donar i rebre l’afecte, alleujar les rutines diàries, obtenir un canal de suport i desallotjament emocional, així com a afavorir el nostre benestar emocional.l
Isabel López és psicòloga
