Arts i lletres
Jesús Mestre
Hi ha pocs personatges tan polièdrics a la història de Catalunya com va ser Josep Puig i Cadafalch, que va saber exercir amb encert les seves facetes com a arquitecte, historiador de l’art i polític. L’actor Sergi Mateu va portar el 25 d’octubre el monòleg teatralitzar Puig i Cadafalch, un croquis al Teatre de Sarrià, potser la darrera representació d’aquesta obra que ha recorregut tot el país, amb gran èxit de públic.
La representació teatral va acabar esdevenint un míting polític: l’obra s’havia estrenat el 30 de setembre de 2017, hores abans que el públic que hi assistia anés a defensar els col·legis electorals per poder fer el referèndum de l’1 d’octubre. El Jardí ha publicat una entrevista amb Sergi Mateu on ell mateix ho explica: https://diarieljardi.cat/sergi-mateu-necessito-fer-obres-en-les-quals-hi-cregui/ Al final de la representació, l’actor visiblement emocionat, va deixar constància dels estrets lligams entre realitat i ficció, i entre el passat i el present. Un monòleg biogràfic, històric, havia pres l’aparença de míting polític.
Tot i que l’actuació de Sergi Mateu és magistral, també s’ha de remarcar l’encert de Marc Rossich, director i autor del text basat en les Memòries de Puig. Unes memòries que Puig va escriure després de la Guerra Civil, en part a l’exili i en part a Catalunya, quan torna de l’exili, el 1944. Aquí s’inicia el monòleg. L’Estat espanyol l’ha inhabilitat: no pot fer ni de polític ni d’arquitecte. Només li queda escriure les memòries o seguir amb el seu gran projecte com a historiador de l’art: donar a conèixer l’art romànic.
Un personatge a l’origen de la història del catalanisme
Josep Puig i Cadafalch (Mataró 1969 – Barcelona 1956), va ser quan tenia 20 anys un dels fundadors de la Lliga de Catalunya (després Lliga Regionalista) partit al qual va ser fidel tota la seva vida i va tenir una actuació destacada al costat de Prat de la Riba o Francesc Cambó. Els anys de canvi de segle va ser un dels arquitectes modernistes més destacats, amb edificis emblemàtics com les cases Macaya, Amatller, Llorach (desapareguda), Muntades o Muley Afid (aquestes tres darreres a Sant Gervasi). Paral·lelament a l’activitat com a arquitecta, va desplegar una sòlida carrera política, sent regidor per Barcelona, diputat a Corts i, finalment president de la Mancomunitat de Catalunya, entre 1917 i 1923, on va succeir a Prat de la Riba. La dictadura de Primo de Ribera el va apartar de la política, cosa que li va permetre dedicar temps a l’obra historiogràfica.
Una altra gran aportació de Puig van ser els seus estudis sobre l’art romànic català, arquitectura, pintures i escultures, que van tenir una gran repercussió internacional i que segueixen sent considerat referència indispensable. L’estiu de 1907 va viure una experiència extraordinària quan, acompanyat per altres companys de la Junta de Museus de Catalunya (Brocà, Gudiol, Goday…), descobreixen l’art romànic de la Vall de Boí. Això el portà a escriure L’arquitectura romànica a Catalunya (3 vols, 1909-1918), on estableix la continuïtat entre l’arquitectura romana i la romànica, i considera el romànic com l’art nacional català.
Sergi Mateu ens presenta a un Puig i Cadafalch molt contemporani, un personatge de gran talla però molt assequible i proper, que va viure experiències que per tots nosaltres encara són molt vives. La reflexió final de Puig també ens la fem tots nosaltres molt sovint: com és possible que Catalunya (amb una llengua, cultura i fins i tot art propi), no pugui ser un país com qualsevol altre d’aquest món?
